Secta més, secta menys

Els periòdics en parlen amb accents de sensacionalisme alarmat. De fa uns quants anys, quinze o vint, han proliferat i prosperat noves paradetes religioses que, a tot estirar, es caracteritzen per un estrany -diuen- frenesí fanàtic. N'hi ha de tot origen: aproximativament indis els uns, bíblics els altres i fins implantacions de rituals equatorials de lleu caràcter caníbal... Algun episodi, com aquell vast suïcidi col·lectiu de la Guaiana, recent, en seria l'exemple-indici més detonant. Uns altres casos, menys aparatosos però encara sinistres, serveixen de material per a reportatges depriments i comentaris indecisos. A què ve tot això? I d'on ve?... Em sembla justa la suspicàcia, "ací", en aquesta estranya Europa, cristiana i excristiana alhora, que, no ho oblidem, també va tenir en el seu moment la passió de les "sectes". A més, què no és "secta", parlant d'aquestes coses. Avui, l'epidèmia procedeix de l'Amèrica del Nord, i la dada mereix ser retinguda. Al cap i a la fi, admet de ser considerada com un detall colonial més, equiparable a tants d'altres, militars, polítics, econòmics...

 Durant la dictadura del general Primo, Unamuno i Blasco Ibánez, exiliats, coincidien en una tertúlia de París. Don Miguel era conegut pels seus embulls teològics en l'àrea hispànica, però a penes l'havien traduït. Don Vicent, amb les seues novel·les, ja era ric: ric en dòlars, i famós als Estats Units, precisament. I conten que Blasco aconsellava a Unamuno: "Vostè hauria d'anar-se'n allà. Amb les seues idees, crear una església, i a guanyar diners...". Blasco Ibáñez no va tenir mai una noció gaire clara d'això de les religions: per a ell començaven i acabaven en els rosaris de l'aurora, en els capellans carlins, en els bisbes de la Restauració. Per a ell, el context ianqui era un altre: un terreny on "guanyar diners". I, a la seua manera, l'encertava. La religió com a negoci ha tingut a l'Amèrica del Nord un camp adobat, i des de sempre. Pot ser que l'actual boom de les sectes siga veritablement un boom. Però menys. Allí no hi hagué mai gaires frens legals per interceptar iniciatives d'aquesta mena. Tot al contrari: l'important, per a aquella gent, és que tot ciutadà crega en Déu, en qualsevol déu, és igual quin.

I és que, tot i que sone a paradoxa, per als EUA la multiplicació de sectes ha estat, d'alguna manera, un equivalent de la unitat religiosa que tanta sang va costar als països europeus. Una manera d'evitar les guerres de religió va ser acceptar tots els credos possibles, d'una banda. I de l'altra, en tant que "credos", les diverses i divergents opcions pies convergeixen en una identificació sobre les instàncies metafísiques, útil per al manteniment d'un mínim de moral pública. Qui està mal vist és l'agnòstic o l'ateu. I totes les sectes són solidàries. Per necessitat? Sí. Encara que convindria saber fins a quin punt aquesta heterogeneïtat-homogeneïtat religiosa deriva del fet excepcional de ser els Estats Units una societat d'immigrants, d'ascendència eclesiàstica distinta. Vist l'assumpte de lluny, aquesta en seria una conclusió a traure. N'hi ha prou de veure un film o un telefilm nord-americà per reconèixer que, per davall de la historieta, per molt cràpula, per més fabulosa que siga, continua viu el ferment religiós. I la Casa Blanca i el Pentàgon, no representen els "croats" del moment?

El que sorprèn és que, a aquestes altures, un europeu s'apunte als Hare Krishna, als Xiquets de Déu, als Testimonis de Jehovà, al que siga. El personal del vell continent ja en tenia les seues, de sectes: innombrables. Semblava que anava abandonant-les. La indiferència religiosa és, pràcticament, un correlat de la industrialització: la descristianització del proletariat, per raons que seria possible de donar, ha estat més radical a Europa que a l'Amèrica del Nord. Per descomptat, el lleó no és tan feroç com el pinten. El proletariat europeu aguanta les seues tradicions devotes més del que se suposa. No cal ni dir-ho de la fracció polonesa: són pura beateria. I els xicots "desalienats" anteriors i posteriors al Maig del 68, tendien a l'irracionalisme més desmadeixat (cansat, sense forces, defallit; ús valencià). Ni Voltaire ni Lenin han guanyat la partida. I hi ha els impertèrrits morabits del petroli, a més a més. Continuem vivint a l'edat mitjana: amb electrodomèstics, però a l'edat mitjana. Més o menys.

No solament són les sectes: és tot. Continuem submergits en el món de la "fe". La fe en la ciència miraculosa, a què la publicitat de les multinacionals ens acomoda, no difereix molt de la fe en Déu. Per descomptat, la ciència, com a substància de creença, és avorrida, insatisfactòria, trista. Qualsevol divinitat es molt més entretinguda a l'hora d'apaivagar les irritacions quotidianes de la ciutadania. Quan un no es limita a la raó -i tan limitada com és!-, no és estrany que s'incline pel misteri. També la ciència és un misteri. Quasi tant com el de la Santíssima Trinitat. I ho és per als mateixos científics, sovint. El veïnat normal i corrent es troba perplex en la circumstància. I recorre a la primera secta que li cau a la mà. La raó és implacablement lúgubre, o lúcida, fins on pot. Les il·lusions frustrades, en canvi, tenen el recurs de l'esperança, i s'hi apunten. Ningú no sap en què consisteix una esperança, si no ho és d'alguna cosa molt concreta. És que en el món "cientificat" s'hi accentuen les necessitats metafísiques? Dit grosserament: els antibiòtics no han desplaçat les novenes a santa Rita de Càssia?

22/V/1981 

Les noves generacions

El problema es repeteix i, de fet, es repeteix cada dia, perquè cada dia, diem-ho així, una nova generació pren consciència de ser-ho. Potser sempre entre les noves generacions -concretament la paterna- n'hi ha hagut de més i de menys, discrepàncies i fins topades. El que passa és que ara les coses semblen fluir amb major rapidesa. Els canvis de la nostra societat, no gaire profunds, sens dubte, però vistosos i astoradors en algun moment, solen deixar els papàs en una situació d'incòmoda perplexitat. Davant de determinades actituds desimboltes dels fills, no saben què fer-ne. Per regla general, es tracta d'anècdotes poc agressives. No negue que n'hi haja, de tant en tant, de dramàtiques, de doloroses. Crec, tot amb tot, que l'immobilisme ètic i familiar continua avantatjosament en peu. Potser s'han evaporat alguns tabús. Tants? No falten moralistes de sagristia que posen el crit al cel i s'esgarren les vestidures davant del que suposen la institucionalització de la "cràpula": d'ací aquests escarafalls respecte a les onades d'erotisme, les drogues, la delinqüència juvenil... Amb raó?
  S'hauria de veure. La tendència a mitificar el passat, tan freqüent, sol ser un curiós autoengany de les generacions velles -que comencen a ser velles de seguida: tot just en sorgeix una de nova que empeny-; en qualsevol època "han tingut bec les oques", i la gent, no solament la jove, es procurà desfogaments i llibertats, exactament llibertinatges, en la màxima mesura que els va ser possible. No caldrà posar-ne exemples històrics. En realitat, l'inusual ha estat el puritanisme, la bondat afectuosa, les virtuts religioses o laiques. A què vénen si no els santorals? Són llistes d'excepcions. Les diferències depenen de les circumstàncies. I les hipocresies, també. Potser avui tot resulta més aparatós: en part, perquè la demografia ha crescut i les aparences inclinen a suposar xifres més elevades de depravació, i, en part, perquè les seues incidències obtenen una publicitat major. Igualment, és clar, perquè el neocapitalisme ha convertit en indústria el que abans només era una tramoia suau, quasi pobletana. Però el paradigma era el mateix. Potser exagere; no gaire. 
  Tot i això, un pensa que mai com en el nostre temps ha funcionat tan eficaçment la maquinària pedagògica per integrar els xicots. En la meua infància, sense anar més lluny, els instruments de "calfar-nos el cap" eren toscos i exigus: el domicili, el mestre, el capellà. Se'ls podria comparar amb el que a hores d'ara significa la televisió? Un observador imparcial hauria de reconèixer que la tele -i amb la tele uns altres "mitjans de comunicació de massa"- vehicula una ideologia tan conservadora o més que la impartida antany per pares, monges i mestres. El que segurament caldrà admetre és que es tracta d'un altre conservadorisme. D'un altre? No tan altre com tot això; al capdavall, de l'únic factible, amb les mudances del temps. Ja hi ha velles generacions que són filles d'aquest sistema, educades en ell i per ell, subproductes del Gran Negoci. I de cara als seus tanys, pel que es veu, no es comporten d'una manera gaire liberal. Si no fos així, no se sentirien les queixes dels adolescents. I em referesc a la ciutadania mitjana. Males llengües conten que els ardents revolucionaris del Maig del 68, convertits ràpidament en adults, es comporten amb les seues criatures com uns papàs tradicionals.

 Un problema distint és si seria possible una altra opció. Entre les estructures del quotidià que no sé si Braudel atengué com Déu mana, n'hi ha una, l'educació, que mereixeria una anàlisi especial. Tota educació s'adreça a perpetuar els valors -ideològics i no ideològics- de la classe dominant. Això és obvi. I es produeix en qualsevol situació, no importa quina siga la classe dominant que estiga al cim. Sospite que les intencions són idèntiques a Nova York i a Moscou, a Pequín i a Bonn, a l'Havana i a Buenos Aires. Educar significa preparar les criatures -i les multituds- perquè siguen dòcils. El tipus de docilitat que se'ls inculque variarà, però el mecanisme, no. Ni les conseqüències. Cada nova generació, així pujada, perdrà la seua presumpta rebel·lia al cap d'un parell de quinquennis, si és que arribà a ser rebel; i la generació següent correrà el mateix destí. O risc.   

  Potser no hi ha manera de trencar aquest cercle viciós, aquesta cadena inflexible? Els individus de temperament utòpic creuen que sí: és una esperança. Personalment, no ho veig clar. En això de l'educació, a nivell humà, intervé un factor senzillament biològic. En la nostra espècie, la cria depèn dels majors -pares, mestres, manaires polítics- per aprendre a viure, i, en efecte, aprèn a viure com l'ensenyen. Ha d'aprendre a menjar, a parlar, a no pixar-se a deshora, a vestir-se, a llegir i escriure, a treballar. Tot això significa aprendre a obeir. Potser convé precisar-ho: tot això s'aprèn mitjançant l'obediència. La proposta de l'educació consisteix a fer sociable el petit salvatge que és el nadó, el xiquet, l'adolescent. Quan poden contar-li contes de fades o de la Bíblia, ja el condicionen: si s'asseu davant el televisor, el condicionament es prolonga... A la llarga, ell, l'exxiquet, farà amb els seus fills el mateix. Hi haurà canvis, mentrestant. No de procediment. 

8/V/1981

Visita al zoo

Tal com van les coses, considere un error que els parcs zoòlogics dediquen les seues preferències únicament a exhibir espècies animals exòtiques. Em referesc als d'ací. Hi hagué un temps en què sí: en què això justificava els zoos. En les seues dependències, el veí d'un conglomerat urbà podia tenir accés a la contemplació d'un elefant, d'una zebra, d'una obscena família de micos. Com es podien veure de prop bèsties tan insòlites? Un puma, una girafa, un lleó, un cocodril... La gent d'aleshores, incloent-hi la de la ciutat, encara tenia una noció directa del cavall, de la cabra, de la gallina, de la vaca, de la granota, del ratolí, com a éssers vius. Però hem arribat a un extrem que això ja no és possible. A les societats industrials -més o menys industrials- l'horitzó de l'home està constituït per l'home: la resta de la fauna queda descartada. Un s'asseu a la taula, li posen al davant un plat amb un tros de pollastre --de granja, ai!-, i menja. El pollastre ha desaparegut de la seua experiència immediata. Com la vedella del filet de porc de l'embotit. 
  En la seua magnífica operació de "dominar la natura", l'home ha hagut d'arribar fins al final: a aquests esprais per liquidar mosques, puces i paneroles, als raticides, a qualsevol tràmit químic sanejador. Els ecologistes protesten, i amb raó. Però és una raó que no val ni per a ells, que tampoc no estan disposats a suportar la impertinència de les bestioles. El velat franciscanisme d'aquestes persones té un límit: "germà poll", "germà bacteri", "germà virus"... Jo no sé si els bacteris i els virus -el tràgic bacil de Koch, tan literari i tan devastador- són animalets o no. En qualsevol cas, entre la higiene preventiva i les medicacions curatives, ja militem, per simple autodefensa, contra un ampli sector de la naturalesa. Quan un llaurador empra verins contra els enemics de les seues collites, actua santament: ha d'optar entre ell i la bèstia que li pot malmetre la subsistència material, i no es mama el dit. Una altra qüestió són els ocellets -no sempre innocents-, les foques, els rinoceronts... Podem fins i tot posar en dubte si val o no val la pena que la humanitat sobrevisca, i si ha de sobreviure, ha de ser a costa d'aquestes agressions.
  I més encara: d'alguna cosa s'ha d'alimentar el veïnat. I d'alguna cosa s'ha d'alimentar la resta de les espècies animals. El peix gros es menja el menut. Si hi hagués "peixos grossos" ecologistes, s'abstindrien de devorar els "peixos menuts"? No ho van fer mai -per falta de sentit ecològic- des del primer dia de la creació. Quantes espècies animals ha fet desaparèixer -extingir- l'home, i quantes els altres animals? Ningú no ho sabrà dir mai. L'home, davant dels animals comestibles o danyosos, fins fa quatre dies només disposava d'unes fletxes, d'uns ceps, unes escopetes, un ganivet. Els dinosaures no tenien escrúpols. I a més, de què van morir els dinosaures? El nostre avantpassat del paleolític superior què menjava? Què hem de menjar nosaltres, milions i milions i milions de boques, sinó animals i vegetals? La possibilitat de l'antropfàgia es descarta. Un pensa en un paper sarcàstic de Swift, i és del XVIII! Això s'agreujarà: la gent es reprodueix sense pensar en el que fa, i la fam s'acosta. 
  Les gàbies dels zoos serveixen, almenys, perquè les multituds recents es familiaritzen amb els animals: hauria de ser, també, amb els animals que es mengen. Nosaltres encara vivim en una àrea aproximadament medieval, i, tot i això, qui ha vist viu un pollastre? L'ou que fregim o que passem per aigua, qui el va pondre? D'on procedeix el llom, la xulla, la cuixa de corder al forn? Qui ha vist el corder de la cuixa fornejada? Un fetget, una ració de ronyons a la planxa, un pinchito moruno... I qui parla de zoos, parla d'aquaris. Els peixos són un altre material nutritiu per a l'home... Veure'ls, senzillament veure'ls, seria instructiu. No el tigre sinó el porc, no el panda sinó la gallina, no el dofí sinó el llòbrec llucet. I no parlem dels cavalls, de les mules, dels resignadíssims ases. Se'ns han convertit, després de la mecanització del camp, en figures de faula d'Isop o de dibuixos animats de Walt Disney.
  Hi ha el "safari" televisiu. És el que feia ací l'odontòleg Rodríguez de la Fuente, i en altres indrets un senyor equivalent: més val això que no res. Era el zoo cinematogràfic, molt més hàbil i instructiu que un zoo real. Un parc zoològic és una presó d'animals condemnats a cadena perpètua. Serveix com a "lliçó de coses" per als xicons que estudien el que en el meu batxillerat s'anomenava "Història natural"; serveix, però poc. Tindria major efectivitat si fos una mostra vivent del que després mengem. Un s'enfronta al seu aliment de viu en viu. Recorde una pel·lícula italiana, no importada, el protagonista de la qual era un carnisser, i que en el seu establiment havia posat una indiscutible inscripció: "L'uomo è un animale carnivoro". És més que carnívor. Però ja n'hi ha prou amb aquesta limitació. 
  Els zoos del present són sens dubte les fàbriques de sopes de sobre i de carns en conserva...

24/IV/1981

Picasso

No ha faltat un crític que, amb ull erudit, haja descobert que el Guernica és, al seu aire, un plagi de... No importa de qui. Picasso es va passar la vida plagiant. Millor dit: no plagiant, sinó elaborant "variacions" sobre un precedent. Va ser la seua originalitat: repintar el que ja s'havia pintat. En la història de l'art occidental, don Pablo passarà com un "clàssic". Com a clàssic, i no com a barroc, al cap i a la fi, el considerava el senyor D'Ors. Allò barroc és -i va començar sent, ja en la prehistòria- un desficaci. Picasso no va perdre mai la mida. És parent de Rafael. Picasso es va proposar ser el Rafael del segle XX, encara que els seus hagiògrafs de vegades proclamen el contrari. El terme "avantguarda" s'imposa. Picasso, com Stravinski, va ser el final d'una tradició, retorçant-la, i m'abstindré de seguir la comparació. Els entesos afirmen que Stravinski va ser l'antiavantguarda i que el bo era Bartók, per exemple. Picasso no va descendir mai a l'"abstracte", que jo sàpia. Pogué fer-ho, i potser ho va fer, però no era el seu camp. 
  El gran "figurativista", el pintor que va sostenir el figurativisme -la figura- davant la vague de l'abstracte va ser Pablo Picasso. Impertèrrit, es va dedicar al "ninot" a estones, i a estones a refinar la línia com ho hauria fet qualsevol italià del Renaixement. I es va inspirar en imatges fixes. No va pintar mai del natural. Diuen que va dir: "El natural és una targeta postal". Va ser una boutade, però a mitges. Picasso, devoradorament, s'abocà a Velázquez, a Ingres, al Déjeuner sur l'herbe, a Goya, a Rafael, sobretot a Rafael. Hi ha una vasta sèrie de gravats de Picasso, bàsicament eròtics, d'un classicisme -italià- esplèndid: faunes, el pintor i la model, nimfes. I aquí hi ha la seua "tauromàquia". I un plafó poc conegut, Massacre a Corea, que s'inspira literalment en els Afusellaments del Dos de Maig... Els biògrafs del pintor puntualitzaran quantes vegades pogué Pablo Picasso "veure" en directe Velázquez o Goya. Sospite que poques. Velázquez i Goya, almenys, li eren coneguts per "targetes postals". O no?
  I no importa. Amb Miró, Chagall, Kandinski i dos o tres més, Picasso ha estat un dels grans pintors del segle. Qui ho posarà en dubte? Era una "terminal", probablement. Ell imitava, però era inimitable. La seua capacitat d'invenció figurativa va ser genial: invenció, sovint, de "copista" lliure. En gran part, la seua pintura -incloent-hi l'obra gravada, les litografies i la resta- és "pintura de pintura". Com, simultàniament, la música era música de música (les vel·leïtats bachianes de Stravinski) o la literatura va ser literatura de literatura amb Valéry i amb Joyce. Són referències a considerar. Les noves "avantguardes" poc abans o poc després de l'última Guerra Mundial van ser anticipadíssimes: es dedicaren a l'esborrall informalista, al crom pseudosurrealista derivat de Dalí o de Magritte, a les elementals calcomanies del pop, a l'hiperrealisme literal. Picasso, ancianet, encara s'exercitava en la "còpia". Va ser un geni aprenent, impenitentment aprenent. Fa la impressió que va voler tornar a pintar tota la pintura anterior, per suplantar-la, per desorbitar-la, per rectificar-la. 
  L'evolució lògica i comercial de la pintura va anar per uns altres camins. Com anaven per uns altres camins els pintors de la seua generació, més o menys. Ell va continuar fent la seua fins a la mort: amb la còpia-invenció. No podia tenir seguidors. Tampoc els seus companys excepcionals, per descomptat. Però com pintar Picassos després de Picasso? Pintar Velázquez, Grecos i Goyes, com a mimetisme provincial, va ser cosa corrent, i d'aquí la nomenclatura d'"escoles" i "influències" de què parlen els historiadors de l'art. Picasso va fer el que li va donar la gana amb els grans espanyols, amb els grans francesos, amb els grans italians. Els millors gravats -o dibuixos- de Picasso són d'un italianisme encantador. I repetesc el nom de Rafael. Picasso va ser cubista, però no va deixar mai de pensar en Rafael. I, de pas, em pregunte fins a quin punt arribà a conèixer i a aprofitar Piero della Francesca...
  Els historiadors medievalistes confeccionen"itineraris" de reis i de prínceps, dia per dia, basant-se en documents d'arxiu. Un "itinerari" de Picasso seria alliçonador. Quan i quants dies va estar a Madrid, a Florència, a Roma, a Arezzo...? Arribà alguna vegada a Arezzo, on hi ha, esmorteït, el que queda dels gloriosos murals de Piero della Francesca? Sospite que Picasso va ser un senyor bastant sedentari, i la seua inspiració gràfica hagué de ser més aviat llibresca. 

He citat les Massacres a Corea, pur Goya. Quan va veure aquest Goya Picasso? El va veure en unes làmines descolorides, d'impressió dificultosa. Com Velázquez. A mesura que prospere el "picassisme" o la "picassologia" es precisaran aquests detalls. Al Museu de Barcelona hi ha un devessall de Les Menines. Quan va veure Les Menines Picasso, si arribà mai a veure-les? O també ací "el natural" -una altra pintura- era una "postal"?

13/XI/1981

Un parèntesi: el mercat de l'art

En principi és ben clar que no es tracta aquí d'enfocar el tema del valor de l'art en l'aspecte econòmic, com qui sap si es podria creure en uns temps en què està tan de moda parlar dels "valors" extraartístics d'alguns creadors. Tampoc no es tracta de reprendre una vella discussió entorn a la cèlebre divisió ricardiana del valor d'ús i del valor de canvi, tan utilitzada per Marx i tan mal interpretada pels qui, a la fi dels anys seixanta, es valien d'ella per intentar desacreditar la pintura i tot el sistema de galeries i museus. Tanmateix, per més marginal que sigui per a l'artista aquest aspecte econòmic de la seva obra, tampoc no seria correcte fer creure que quan es parla de "valor" només es vol fer referència púdicament al "valor espiritual" que vulgarment s'atribueix a l'art.
  Per començar hi ha el fet que avui ens costaria massa posar-nos a tots d'acord sobre el sentit del mot "espiritual", especialment en uns moments en què, en el món de la cultura, i en el de l'art en concret, torna a estar bastant potinejat. En segon lloc, perquè actualment, com és prou sabut, qualsevol reflexió sobre la realitat, ja es vulgui purament filosòfica, sociològica, política, etc., sempre està més o menys relacionada amb problemes econòmics. A més, els interessos econòmics que graviten sobre el món de l'art en l'actualitat són tan exagerats, de vegades fins i tot deformen despietadament les intencions dels artistes, que seria ridícul ficar el cap sota l'ala com si no passés res.  
            Dels avantatges del mercat de l'art i fins de la lògica dels preus dels objectes d'art ja n'he parlat de passada en altres articles (a "L'art contra l'estètica" i a "La realitat com a art"). Voldria, però, recordar un parell de qüestions. Quan es tracta del "mercat de l'art" penseu que, abans de res, ens hem de referir a tot el sistema d'avaluacions artístiques possibles que neixen del lliure contrast d'opinions: la dels artistes, dels filòsofs, dels crítics, dels historiadors, dels directors de museus, dels "aficionats", etc. I que el mercat no és solament la prospecció de vendes ni la borsa dels preus, com creuen molts. Les vendes i els preus són una conseqüència, de vegades tardana, d'aquelles avaluacions. I per això, en una economia de mercat sana i sense trampes, els preus podrien ser un barem a tenir en compte per conèixer la importància dels artistes. Ja sabem que, per desgràcia, quasi mai no és així, ja que les opinions que circulen pel mercat són sovint deformades. Però també s'ha de dir que per això hi ha els experts i els crítics honestos que, tard o d'hora, poden aclarir les coses.

 També voldria preguntar als seus detractors si, per substituir el mercat de l'art, preferirien tornar al sistema de seleccions "a dit" fetes per l'Església, la monarquia o la noblesa, com passava antigament; o que fossin uns comitès polítics o gremials els qui decidissin quins són els artistes bons i quins els dolents i que a més a més fossin aquells els qui fixessin els preus, com ha passat en alguns règims totalitaris.  

 Del que sí és lícit queixar-se és d'aquelles deformacions que es practiquen sobre el mercat (qualsevol) provocades pels especuladors, per la publicitat deshonesta, pel periodisme venal, pels capricis o pel desconeixement dels poderosos, d'alguns polítics i governants... Igualment és bo criticar aquesta mena de paneconomisme que en general regna avui en les informacions sobre el món de la cultura. És grotesc, per exemple, que els mitjans d'informació parlin tant d'aquests aspectes anecdòtics de l'art, de les cotitzacions, de les subhastes, de les fires d'art, de les subvencions, dels pressupostos, dels robatoris, de les falsificacions... i que, en canvi, parlin tan poc dels veritables valors i dels veritables ensenyaments de les produccions artístiques. I no mencionem la desproporció que es dedica a l'art en relació amb els boscos de paper i d'espais televisius que es gasten en nicieses. Però, tal com van les coses, sembla que d'economia de mercat en tenim per temps, i amb totes les correccions que calguin i amb totes les crítiques que es vulguin, igual que la idea de democràcia, no hi ha dubte que pot ser el menys dolent dels sistemes. 

Antoni Tàpies 1989 

Centenari de don Eugeni

Aquest 1981 es compleixen els cent anys del naixement de Xènius. Bé, en realitat, Xènius va nàixer bastant després. Em referesc a l'home, no al pseudònim. Eugeni d'Ors i Rovira, finalment don Eugenio, va ser un escriptor brillant, un pensador enginyós, un amè gourmet de la cultura, virtuts que, per ací, no solen donar-se juntes amb gaire freqüència. Jo serve una certa simpatia per la figura -i fins pel figuró-, i potser això em portarà, ja d'entrada, a queixar-me del que es veu a venir. I es veu a venir una commemoració maquinal, flàccida, sense interès. D'Ors no va deixar deixebles ni quasi admiradors. En això va tenir mala sort mentre va viure, i pitjor ara. Al contrari que el seu col·lega i contemporani don José Ortega y Gasset, a qui encara rendeixen culte sectari, i babau, els clients de la seua Revista. Ni tan sols resta per al record l'afecte masoquista que tants lectors espanyols dediquen a don Miguel de Unamuno, encara a aquestes altures. Unamuno, Ortega i D'Ors constitueixen un trio emblemàtic en la ideologia celtibèrica de la primera meitat del segle XX. Però D'Ors, com un postís.
  Unamuno, Ortega, D'Ors. Qui va ser el més reaccionari dels tres? És una pregunta possible, tot i que no valga la pena plantejar-la, de moment. I va ser el milloret que produí l'època. L'esquerra local sempre va ser escanyolida i avorrida, en termes intel·lectuals. Només que la dreta consumidora desconfià d'Unamuno i d'Ortega, i no va entendre D'Ors. El sector liberal, de tota manera, podia acontentar-se amb don José i, a estones, només a estones, amb don Miguel. No li va plaure mai don Eugenio, i amb motius. D'Ors, des de jove, postulà la "Marsellesa de l'autoritat", per exemple. No va enganyar mai a ningú respecte a això, i no li va valer de res. Arran de la militarada de Franco, Ortega se'n va anar a l'exili i Unamuno va patir la humiliació del "¡Viva la muerte! Muera la inteligencia!" proferit per un general histèric; D'Ors es va apuntar a la nòmina del triomf castrense... No li va servir de gaire. Van crear per a ell un "Instituto de España", calcat de l'"Institut de França", però la paradeta no va funcionar. I va romandre com a col·laborador fix d'Arriba. No ho havia estat, abans, d'El Debate, d'ABC? Tot era el mateix.   Eugeni d'Ors va tenir la seua etapa gràcil i executiva. Van ser els seus primers anys de vida pública, quan escrivia en català, i el seu Glosari es convertí en les farinetes del desdejuni per als xicots "lletraferits" que el senyor Prat de la Riba somiava criar. En la Catalunya estricta, tota una generació d'escriptors, començant per Carles Riba i acabant per Joan Estelrich, va tenir aquest deslletament intel·lectual. Prat va morir i defenestraren D'Ors, només Déu sap per què. Li negaren el sou i el prestigi. Xènius -firmava Xènius- va fer la maleta i se'n va anar a Madrid, amb armes i bagatges. Va canviar d'idioma per a la seua escriptura. A Madrid el van acollir capciosament, com un trànsfuga de la Catalunya centrífuga. I allà es va estavellar contra la pedra granítica del carpetovetonisme: va ser el seu error. Els seus subtils ginys conceptuals havien de competir amb l'actitud indigenista i numantina d'Unamuno i amb el fals cosmopolitisme germanòfil d'Ortega. D'Ors, en el fons, era una emanació francesa, i era també un mediterrani que cultivava el folklore culte dels seus orígens. No arribà mai a encaixar en la seua nova instal·lació. I en el pecat portà la penitència.  Perquè, en el seu centenari, no trobarà acomodament ni en un lloc ni en l'altre. A Barcelona ja no hi ha orsians; a Madrid no n'hi hagué mai. A París, on publicà uns quants llibres amb un suau succés d'éstime, no deu quedar ningú que se'n recorde d'ell. I serà una injustícia. Va ser un tipus extraordinàriament intel·ligent, d'una enorme vivacitat mental, i captivador. Donant per descomptat que els tres ho van ser, Unamuno convidava a la teologia i a les angoixes existencials, i Ortega a les flatulències elitistes i nacionalistes, tan nacionalistes o més que les d'Unamuno. D'Ors, a la vellesa, especulà sobre els àngels i d'altres misteris semblants. Es proclamava catòlic i ho va ser "d'aquella manera": en tant que el catolicisme pogués equivaler a universalitat. Manejava els dogmes com a tòpics d'una retòrica feliç, i això tampoc no agradava en les sagristies... Qui es preocuparà de celebrar-ne el centenari? Jo no vacil·laria a afirmar que, dins la perspectiva hispànica, D'Ors és objectivament més suggestiu que Arias Montano, que el pare Suárez S. J., que el mateix clergue beneit i rutilant anomenat Calderón de la Barca.  Per descomptat, ningú no llegeix Calderón, ningú no llegeix D'Ors. Què llegim a hores d'ara? Jo, sense anar més lluny, El rodaballo. Però hi ha lectures i lectures. Si jo fos francès, tindria en la meva llengua un Villon, un Rabelais, un Montaigne, un Voltaire, un Rosseau, un Diderot, un Victor Hugo, un Mallarmé, un Valéry, un Apollinaire, un... És igual. La llsita potser es podria repetir en altres idiomes; en català o en castellà n'hi ha molts menys a llegir amb ànim retrospectiu i recuperador. No tenim un Paul Eluard, ni els uns ni els altres, i Neruda és un fenomen andí, dificultós verbalment i geogràfica... Per a Eugeni d'Ors, en la seua efígie pòstuma i ja neta d'anècdotes -elevada a categoria-, tots podríem aportar una mica de sentit comú. I com deia qui ho va dir, "sine ira et studio".

18/IV/1981

Apunts sobre el plor

De quantes maneres es pot plorar? Supose que el tema té una bibliografia. Algun fenomenòleg alemany, si més no, d'aquells que feia traduir don José Ortega per a Revista de Occidente, deu haver escrit el patracol corresponent sobre el particular. Segur. Com també estic segur que es deu tractar d'un paper apassionant. Al cap i a la fi, una descripció de les possibilitats del plor, amb les seues causes, ha de resultar molt il·lustrativa respecte a la denominada "condició humana". N'hi ha prou de pensar-hi un instant perquè acudesquen a la nostra consideració quantitats de situacions en què la llàgrima esdevé inevitable. La cosa va des del dolor físic més abrupte -o fins qualsevol deteriorament de la parpella o de la conjuntiva- fins al dolor moral, amb tota la seua gamma d'eventualitats. I què podem dir del plor dels nadons, tan sovint enigmàtic? El mateix riure, quan és desmesurat, produeix lleus devessalls humits dels ulls. Sense tenir en compte l'ambigu "estat d'ànim" presenil, que provocà els ja poc citats versos de Rubén Darío:

cuando quiero llorar, no lloro,

y a veces lloro sin querer...

Hi hauria tela tallada per a estona. Però el que no sé és si, en l'hipotètic estudi sobre la qüestió, es va tenir en compte la perspectiva "històrica" del problema. Vull dir: em sembla que la gent no sempre ha estat igualment propensa a plorar pels mateixos motius. Per uns quants de bàsics, sí, per descomptat. Deixant de costat aquests, que, d'altra banda, responen a mecanismes de pura fisiologia, n'hi ha d'altres, lligats a esquemes emotius, en què la circumstància varia. És evident que només podem parlar de l'assumpte a base d'una documentació literària -rarament no literària, en realitat- i seria molt penós seguir-li la pista a través dels segles. Sense anar més lluny, heus ací les rimes pedestres del nicaragüenc. Ja ho insinuava: quasi ningú se'n recorda. Potser perquè ara els "autumnals", els que han perdut la "joventut" -"divino tesoro"-, que "se va para no volver", ja no ploriquegen ni volent ni sense voler. Hi ha un espai per al plor que canvia, segons el temps i la societat. Si les llàgrimes són una constant humana, específicament humana -les dels cocodrils són una fantasia-, no va ser sempre el que avui és.

  I què és avui el plor? Qui plora aquests dies? Ni en aquests dies ni mai, plorar no ha estat una manifestació "ben vista". En els paràmetres (ep!) masclistes heretats, la llàgrima s'atribueix al xiquet -a la "cria"- i a la dona. El baró no plora o plora en secret. Seria útil escatir com va això. Es podrien fer enquestes, encara que no servissen de molt. Qui plora, actualment, i per què, per quina raó? Les enquestes serien fal·laces: totes les estadístiques ho són, mentre no es demostre el contrari. Plorem més que els nostres avis? Plorem tant com ells, però amb unes altres excuses? Convindria investigar-ho. Les decepcions amoroses, font lacrimal romàntica per excel·lència, continuen tenint la mateixa efervescència que en el cas de Werther? Werther, el jove Werther goethià, es va suïcidar. Tem que encara es produesquen episodis semblants. L'"amor" és un tràmit irracional. És "normal"?

  Insistesc en el problema. El plor encara no ha passat a ser un plantejament mèdic com Déu mana. La "psicologia" és una pseudociència, i la "psiquiatria" -amb Freud-, una moda. Però el meu punt de vista és molt distint. Com i per què s'ha plorat, en Èquil o Sòfocles, en Shakespeare, en les novel·les riu romàntiques, en les crispacions reivindicatives? Els reis i el poble, a l'edat mitjana, segons conten les cròniques, es posaven a plorar per qualsevol incident. La població medieval plorava d'una manera; la del Renaixement, d'una altra; la del Barroc... No deu ser la llàgrima una invenció barroca? M'ho pregunte, sobre la marxa. Els romàntics van ser els ploraners sistemàtics: es proposaven fer plorar la clientela. Això continua a través del cinema i dels serials radiotelevisius. I de les cançons populatxeres. Quan s'intente aclarir la nostra "alienada", caldrà començar per aquí.

  Continue amb el mateix. Qui plora i per què plora? Em referesc al context social en què vivim. Un barem útil seria la televisió: els personatges que ixen en la petita pantalla i ploren, o no ploren, i els televidents, que també ploren o no ploren. Els trucs del patetisme són infinits i serveixen qualsevol ideologia. Una ràpida recapitulació de tipus mític ens duria a la meua perplexitat. Totes les mares han plorat sempre la mort dels seus fills amb igual volum de llàgrimes? Un xiquet no va ser mai el mateix en la Grècia clàssica, en l'edat mitjana empestada, en el Romanticisme industrialitzant i dickensià, en aquest moment emocionalment pediàtric. I tots els fills han plorat els seus pares amb idèntic fervor? Èdip o qualsevol Karamàzov servirien de referència. I els poetes... El plor demana investigacions noves. I l'autorepressió del plor. Plorem o no plorem?

27/III/1981 

Certes males puces

En els seus bons temps, Eugeni d'Ors va ser un joiós militant contra els "nacionalismes": contra tots, per principi. Més tard, les circumstàncies -històriques i personals- el dugueren a rectificar l'actitud, encara que sempre procurà guardar les formes. No importa això, ara. El fet és que de la seua primera època data una expressió feliç, irònica, adreçada a denunciar els exabruptes carpetovetònics, tan freqüents llavors, davant de qualsevol reivindicació perifèrica, o qualsevol vel·leïtat cosmopolita. I era: "les puces de la pellissa de Viriat...". El pobre Viriat potser no en tenia la culpa, és clar. Segons ens ensenyaven a les escoles, va ser un heroic "pastor lusità", o una cosa així, que va lluitar contra les legions de la Roma imperial. Qui no recorda aquells versets de

¡Sagunto, Cádiz, Numancia,

Zaragoza y San Marcial!

amb què vam apendre el significat del Dos de Maig? Viriat restava implícit en la llista de referències.

 Les "puces de la pellissa de Viriat" es van anar reproduint i van passar de pellissa en pellissa, segle rere segle, fins despús-ahir mateix. D'alguna manera, entre nosaltres, la tradició d'un "nacionalisme" molt determinat quedà simbolitzada per aquests insectes metafòrics. No picaven Felip II quan "tibetanitzà" Espanya -Ortega dixit-? No flueixen entre la prosa de don Miguel de Unamuno? No van reviure gloriosament amb l'eslògan "Spain is different"? Els exemples serien innombrables: des dels discursos del remot Royo Villanova fins a La patria chica dels Quintero, i, després, els discursos del general Franco, las cachas del senyor Carrillo, i tantes coses més! Aquest nacionalisme va originar la rèplica d'uns altres nacionalismes antagònics: de fet, les mateixes puces en pellisses diferents. Era inevitable. Quan a un li xafen l'ull de poll, crida: aquest és l'esquema. I al capdavall -Eugeni d'Ors no ho va entendre-, això de Roma, la "idea ecumènica" no deixava de ser igualment "nacionalista".

 D'on procedia el nacionalisme indi de l'espantaocells de Gandhi? Dels seus aprenentatges universitaris a Anglaterra: va copiar un "nacionalisme" girant-lo del revés, i d'"imperial" el va convertir en "separatista" en aplicar-lo al seu poble. I el seu poble? És l'Índia una "nació"? No sabem res de l'Índia, quasi res. Tampoc de la Xina. Amplis territoris, i les diverses "formacions socials" que inclouen, no contenen en germen moltes dissidències nacionals? Les "nacionalitats oprimides" es troben a girar el cantó, als cinc continents. Mentre la França de la grandeur -la dels Capet, la dels jacobins, la dels radicals-socialistes, la de Petain, la de De Gaulle- ofegava, amb èxit, bretons, occitans, bascos i catalans, rebé la lliçó insolent d'Algèria, d'Indoxina, i de més llocs. En el fons, el secret de la maniobra és l'idioma. Ara s'esmenta poc la francophonie: l'àrea excolonial francesa -la negritude- no continua sent un instrument nacionalista? I, al marge dels poders militars i administratius, una "multinacional" no continua sent un instrument nacionalista? Ja totes les discoteques de la "sagrada àrea del dòlar" canten en anglès -en anglès ianqui-, i és lògic. Cantarien en rus, si el mànec de la paella estigués unes altres mans. 

Intente explicar que el fenomen és "universal". L'anècdota celtibèrica és subalterna, per descomptat. Però no per això menys ingrata. Un esperava que, amb l'atenuació -ja que no desaparició- del franquisme, les tensions nacionalistes es mitigarien a partir d'uns arranjaments racionals i graduals. No ocorre així. Les venerables "puces de la pellissa de Viriat" romanen on sempre van estar. El "nacionalisme" multisecular que ocupa l'aparell de l'Estat no està disposat a cedir. Menéndez Pidal va poder morir tranquil, i morirà tranquil Giménez  Caballero: la "pellissa de Viriat" i les seues "puces" continuaran exercint una funció "nacionalista" òbvia, des dels ministeris, des dels governs civils, des de moltes alcadies. I des de les escoles. Podíem esperar una cura de desintoxicació, en aquest terreny. El nacionalisme hegemònic no es resigna a abdicar. 

  No ho fa, i és natural que la rèplica siga paral·lelament irritada. La "política internacional" del dia està farcida de residus mal digerits de l'imperialisme. No sabrem mai la quantitat d'ira nacionalista que intervé, pose per cas, en la fixació dels preus del petroli. La majoria dels manaires dels països productors d'aquest combustible no saben sumar: són morabits, xeics o coronels dramàticament idiotes. Però duen al pit un ressentiment "nacional". Cada país té el seu Viriat, que alhora és resistent i, així que pot, imperialista. Viriat no va passar de ser un personatge agropecuari. Un Viriat petroquímic? Ah! Els ha arribat el torn, i fan santament de fer el que fan. Collen els caragols dels preus: d'ells en depenem els altres, tots els altres "del ardiente al helado polo". Ens posen en un destret: a frec de l'angoixa. És la seua venjança... A escala celtibèrica, el problema és un altre, però no excessivament un altre. El rebrot dels "nacionalismes", natural després de la crisi del règim franquista, es podria haver superat amb tacte i lucidesa. I no ha estat així. Les "puces de Viriat" sobreviuen en els vestits de gala burocràtics... 

(puntualització: l'article és el primer de Fuster després del cop d'Estat del 23-F)

6/III/1981

La condició de malalt

"Quién que es no es romántico?" diu un vers -si no ho recorde malament- de Rubén Darío. Doncs això. Qui que és no és ja un malalt? I al cap i a la fi, la "salut" no passa de ser una noció abstracta. Hi ha algú, hi hagué mai algú que, en un moment determinat, es pogués afirmar "sa", rotundament "sa"?   Potser Adam i Eva abans de transgredir els manaments divins; potser, en unes altres mitologies, personatges semblants. Però són referències al·legòriques. L'home, des que és "home" -és a dir, des que s'adonà que era home-, s'ha vist afligit per la "malaltia": unes febres, una ferida, una tos ferina, un reuma, un càncer... Les dolences dels nostres avantpassats cavernícoles són difícils de reconstruir històricament, per exemple. Però em pense que deuen ser poques les malalties "noves". Abans que ens dedicàssem a fumar, sense anar més lluny, centenars de milers de ciutadans morien de càncer. Tots van morir d'alguna cosa, no importa de què. El cas és que van morir amb una malaltia prèvia. Ben mirat, "viure" és "viure malalt". O no?
  El que és curiós -i alarmant- de l'assumpte és que pel que sé, cap de les civilitzacions conegudes ha intentat ni tan sols educar la seua gent en aquesta idea. Els literats i els filòsofs, fins fa quatre dies, només parlaven del "dolor". Tècnicament, el dolor solament és un símptoma. Per mitigar-lo, es van inventar els analgèsics. Hagué de ser la primera temptativa mèdica, en la prehistòria. Jo sempre recolze el meu argument amb un esment medieval: què passava quan a Carlemany l'emprenyava un queixal cariat? I qui diu un queixal cariat diu la melsa o el fetge deteriorats. O no Carlemany: Napoleó, tan recent. Un individu socialment poderós -un "emperador"- pot decidir moltes coses d'una manera o d'una altra segons el seu humor: segons els seus "dolors". Quan s'intenta la "història total" convé tenir presents aquests detalls. En el destí de les multituds subalternes no és indiferent que els "emperadors" estiguen o no malalts: Stalin era un boig? Però, i Churchill? Roosevelt era poliomielític. Ara mateix, Althusser acaba d'assassinar la seua esposa: com hem de "llegir Marx" amb aquesta perspectiva?  Intente apuntar que ningú no va nàixer "sa", ningú no va créixer "sa", i no cal ni dir-ho, ningú no va morir "sa", si no va ser en un accident de treball o de trànsit, o víctima d'un assassinat, o en acció de guerra. I encara això últim és dubtós. L'heroi difunt en la batalla, no estava ja condemnat a morir ràpidament per qualsevol descomposició visceral? Em roda per la memòria un passatge de Camus sobre el particular. Quan un llegeix al periòdic la crònica de successos, la notícia rarament adverteix que el difunt en la trompada de cotxes era un desnonat cancerós. Per alguna confusió d'informacions, els cancerosos moren en un llit lúgubre i exasperat, i no en plena carretera, amb la seua aventura... Deixem de costat la qüestió de l'atzar. Pensem en les regularitats: en una vida "normal". I com pot ser "normal" una vida si no és una vida "malalta"? Alguna cosa falla sempre: en la infància, en la joventut, en la maduresa. Aquesta "escultura orgànica" que som ho comporta des del moment en què ens donaren a llum. "Ser" és "ser un malalt". Els filòsofs haurien d'haver atès més aquesta qüestió.  "Al punt que hom naix comença de morir", diu un vers solemne de Pere Marc, poeta català de les primeries del XV. El decasíl·lab queda prou apanyat. El nadó, mentre que no es prove el contrari, és un candidat a la mort. La deducció és òbvia, encara que els erudits tracten d'abillar-la amb referències a la Bíblia. Tal és la fatalitat rigorosa, de moment. Naixem i morim, i entre una cosa i l'altra, estem malalts. D'una manera o d'una altra. Sempre. Que la "malaltia" ens aclapare més o menys és secundari, depèn de l'estricta situació patògena de cadascú. I no es tracta únicament -o sí?- del cos, també l'"ànim" hi compta. L'"ànim", que no l'"ànima". És a dir: el sistema nerviós. Algú ho advertí sensatament: "una idea boja és conseqüència d'una neurona desbaratada". No hi ha "complex d'Èdip" que no puga ser guarit amb un fàrmac industrial.

Al capdavall, què és la "literatura"? I en la "literatura" incloc fins i tot el xiclet inacabable de la metafísica. No és més que un reflex de la nostra permanent "malaltia". Ho és la poesia lírica, ho són les confessions i les memòries, i els dietaris, i ho és la novel·la, i el teatre. La "malaltia" reduïda a anècdotes, a personatges, a obsessions, té aquesta eixida: la literatura. I moltes més. Em cenyesc a aquesta. En literatura, el que no és mera "retòrica" és "malaltia". Això val, naturalment, per al personal conegut i documentable, del XVIII cap ací. No hi ha motius per dubtar que abans no fos igual. Al cap i a la fi, la Divina Commedia, que de "divina" no en té res, va ser escrita mullant la ploma en bilis i no en tinta. La resta és òbvia: Stendhal, Dostoievski, Flaubert, Tolstoi, Kafka, Joyce, i Lautreamont, i Nerval, i Artaud... Una aspirina presa a temps hauria evitat molts mals poemes... I calle. (puntualització: calle, 1a persona d'indicatiu del verb callar).

13/II/1981

"A la paz de Dios"

Potser sempre ha passat igual. Si vis pacem para bellum, va dir una vegada algú, i segurament fa molt de temps. En efecte: això de "si vols la pau prepara't per a la guerra" sembla una constant històrica indiscutible, o quasi. La gent desitja la pau, o no? No resulta gaire clar que la desitge. De tota manera, és obvi que la humanitat ha tendit a viure en guerra permanent, i quan hi hagué un període més o menys llarg sense batalles angoixoses es tractava de mera aparença. Les "paus octavines" han estat paus locals. Vull dir: al marge de l'àrea geogràfica on regnava la calma, en un altre lloc qualsevol -el món és prou gran, al capdavall- no faltava qui s'embrancàs en lluites sagnants amb el veí. Avui ens assabentem amb major facilitat d'aquests episodis: mentre les primeres potències procuren no enfrontar-se directament, els iranians i els iraquians es maten per qui sap què. Des que tinc ús de raó, i estic fregant la "tercera edat", no hi hagué un sol dia sense que els periòdics no parlassen d'alguna guerra o d'una altra, petita o grossa. I comence a comptar amb la peripècia de Mussolini i el Negus, tan remota ja, ai!

  Però mai com ara, sospite, això de "preparar-se per a la guerra" com a premissa -precària- de "la pau" present o futura deu haver estat tan literal. Una raó, potser de totes les èpoques, és que "la por guarda la vinya". Una manera de frenar l'atac del possible enemic consisteix a fer que aquest es descoratge davant la poderosa panòplia de què un disposa, i viceversa. La denominada "cursa d'armaments" es basa en això. Si, a aquestes altures, no s'ha desencadenat la "guerra nuclear" vaticinada, és perquè els suposats contendents no estan gaire convençuts d'eixir sans i estalvis de l'aventura. El rival respectiu, per poc que s'hi avance, pot produir una hecatombe irremeiable, i irreparable. D'ací que donen allargues a l'assumpte. I en comptes de "combatre", es dediquen a inventar i emmagatzemar trastos deleteris, cada vegada més sofisticats, més amenaçadors i més costosos, que, amb el seu ús momentàniament ajornat, no fan sinó preveure una catàstrofe comuna de dimensions progressivament penoses. La "por" mútua introdueix un factor de "respecte" en l'embolic. I anem fent.

 Solament que no acaba ací la motivació. Quan les guerres es feien amb espases i llances, o amb trabucs i espingardes, i algun canó i tot, la "por", encara que positiva, no ho decidia tot. Després hi va intervenir la "indústria". Hi ha una "indústria de guerra", no promoguda ja exclusivament per necessitats militars estrictes, sinó per una urgència econòmica monumental. Imaginem que Washington i Moscou concorden honestament un principi de "desarmament". Quants centenars de milers, quants milions de "llocs de treball" haurien de ser cancel·lats? Des dels alts laboratoris d'investigació i les càtedres adjuntes, fins a les fàbriques de rosques i passamaneria, passant pels tràmits del carburant, de la caserna, de l'espionatge, enormes multituds anirien a l'atur. En qualsevol país, la "despesa pública" i part de la "privada", lligada directament o indirecta a la "indústria de guerra" i als seus negocis adherits, flueix amb una callada alegria, difícil de calibrar en estadístiques. Tothom, fins els estats més microscòpics, es "preparen per a la guerra", per a una guerra que Déu vulga que no ens toque.

I ara que dic "Déu": és curiós que l'home, des que hi ha notícia que ho és, haja procurat il·lusionar-se amb una divinitat castrense. En els sistemes politeistes no falta mai un "déu de la guerra"; en els monoteistes, Déu ho és també. Recorde els recitats trisagis de la meua infància: "Senyor Déu dels exèrcits". De quins exèrcits? Els celestials? Una lectura amistosa de la Bíblia indueix a creure que no: més aviat terrenals (i, per més inri, jueus). I Mahoma? En l'Islam, tota guerra és "guerra santa", i ho continua sent... La salutació castellana "¡A la paz de Dios!" respon a un Jehovà pacífic tendrament parroquial. I, en el fons, totes les guerres són "guerres santes", és a dir, basades en una determinada excitació col·lectiva, una mena d'histèria, que, si són laiques, es reclamen "patriòtiques" o "revolucionàries". En qualsevol hipòtesi, tot això és provocat. L'"heroi" és una víctima d'estranyes intoxicacions morals. Anatole France, arran d'allò del 14-18, ja va apuntar que, darrere de la tramoia patriotarda, funcionaven els interessos de la indústria...

Una mínima reflexió sobre les "guerres" fa veure que són, alhora, explicables i inexplicables amb el clixé de la "lluita de classes". El mateix problema del "terrorisme", a quin punt de referència ens portaria? Qui ven el seu arsenal als terroristes? Ni entre ni isc en les intencions dels terroristes de les cinc parts del món, siguen d'esquerres, siguen de dretes. Els proveïdors, ni que siga d'armes secundàries, són "societats anònimes" teòricament tan netes com les que enllaunen aliments o confeccionen camises o pantalons de moda. O joguets per a criatures. O films per a la televisió. Tots són uns. Hi ha algú que trau beneficis del fet que uns altres practiquen el "terrorisme"; aquest "algú", a través de les seues mediacions socials, es manifesta en contra del terrorisme. Hipocresia? Negoci. Perquè no tot es pot atribuir al "llop feroç" oriental. Això és una excusa. La "indústria" capitalista, en el ram de l'armament secundari, quins clients pot tenir?

Un celtiber emigrat a Alemanya contava la seua experiència. Per descomptat, era un acudit. "Jo treballava en una fàbrica de cotxets per a xiquets, però a l'hora de muntar les peces sempre t'eixia una metralladora...". No es tracta de la "indústria de guerra" únicament: és la "indústria de la mort". I això, qui ho para? No ho pararan ells mateixos. I una arma a mans d'un fanàtic, del color que siga, on ens pot dur? El mal del fanàtic és que no té por. Per a bé o per a mal, dit siga de pas. 

23/I/1981

   

Entre Sade i Pasolini

Per raons que no vénen al cas, jo vaig poc al cinema: vuit o deu vegades l'any. I ho lamente. Perquè, sense voler, em perd alguna pel·lícula important, o les veig amb retard, com a mínim. Acabe de veure amb bastant de retard Saló de Pier Paolo Pasolini, film més o menys tret d'una famosa novel·la riu del marquès de Sade. El meu comentari serà tardà i potser superflu. No ho sé. Probablement, el que se m'acut de dir ara, ja ho ha dit abans algú, i fins i tot pot ser que el meu lector haja oblidat la cinta, a aquestes altures, encara que ho dubte: ho dubte, això últim. Saló és una pel·lícula que costa d'oblidar. Com el llibre de Sade. No entre, per descomptat, en la qualificació "estètica" de l'una i de l'altre. En la història de la literatura eròtica europea, Els 120 dies de Sodoma és una peça important; si més no, un gran paperot del "Diví Marquès", cosa suficient. En la filmologia de Pasolini, Saló no deu ser el millor, i ja ho certificaran els experts, però sí que constitueix un dels seus episodis més carregats d'intenció. D'intenció pròpia. Més que Teorema i tot. 

  Fent cua davant de la taquilla, un pensava en la curiositat de la conjunció Sade-Pasolini, dos grans obsessos del baix ventre, i tan distints! Quina lectura de Sade hauria fet Pasolini? Per descomptat, una lectura política. Ho indicava el mateix títol, que remet a l'agònica i desesperada "república" del feixisme derrotat. Mussolini es va atrinxerar a Saló, i quan Pasolini situava allí -en una transposició geogràfica, temporal i social- el text de Sade, ho feia a consciència. Pasolini, pel que n'he vist i llegit, va ser un intel·lectual "didàctic". Tingué els seus moments "esteticistes"; no gaires. La seua càmera i el seu guió sempre, o quasi sempre, es basaven en motivacions alliçonadores. La seua "filosofia" no era la de Sade; més aviat anti-Sade. Com Jean Genet va dir d'André Gide, es podria opinar que Pasolini va ser un individu de "dubtosa immoralitat". L'alegria genital d'algunes de les seues obres es veia després posada en qüestió pels seus escrits. Pasolini va estar en contra de l'avortament, per exemple. I si no hagués estat homosexual hauria estat contra els anticonceptius i contra el divorci...

  Hi ha un fons moralitzador en Pasolini. No n'hi havia en Sade? I tant! Doctrinari, pel cap baix. L'aristòcrata francès va ser un pornògraf eloqüent: és el seu millor mèrit. Només que la pornografia no dóna molt de si en tant que mera pornografia, i en els relats sadians l'anècdota acaba fatigant. Sade va ser un "moralista" dins de la tradició francesa del gènere. D'ací La filosofia en el tocador, opuscle que jo sempre he situat al nivell del Banquet de Plató i del Discurs del mètode de Descartes, com a fites essencials de la teorètica occidental. En les càtedres oficials s'ocupen de Kant, de Hegel, de Heidegger, i dels seus derivats. Per a la sanitat pública i privada, hauria estat preferible que explicassen a les aules el fullet de Sade, i no la Crítica de la raó pura o la Fenomenologia de l'esperit o L'ésser i el temps. "Tot excés és bo", diu un capitost feixista en les primeres seqüències de Saló. Era la idea de Sade. Ho era de Pasolini? O no va tota la pel·lícula dirigida a mostrar-nos que "tot excés és roí"? I que el feixisme va ser -i és- això, un excés? D'entrada, des de la platea del cinema, mirant la pantalla de Pasolini, qualsevol ciutadà en trauria la conclusió que Pier Paolo era un purità.

 El tema demana l'espai d'un llibre que potser no escriurà mai ningú. La llibertat només té una realització absoluta: el llibertinatge. És el que ve a dir el "Diví Marquès". La rèplica de Pasolini és posar en fotogrames aquesta idea, però amb el correctiu que els llibertins solen ser al mateix temps els poderosos. Sade tampoc no ho ocultava. El llibertinatge és car, per principi. I fins els que, com jo, subscriuríem -i subscrivim- l'axioma que no pot haver-hi una "llibertat" que no sigui "absoluta", "llibertinatge", hem de reconèixer que la hipòtesi ve condicionada per realitats de classe. És obvi. I és el que Pasolini volia explicar amb la seua pel·lícula? Sembla que sí. Històricament, la llibertat ha estat patrimoni -privilegi- d'uns pocs. I això implica unes víctimes. Sade, home de l'"ancien regime", i pertanyent a la classe dominant, creia que l'embolic al·ludit hauria de ser la norma. Pasolini, comunista -pseudocomunista-, ens ofereix en Saló la seua versió del problema. 

I Saló, que s'exhibeix amb la qualificació "S" a les sales espanyoles, bé podria ser un film per educar els xicons que estudien el batxillerat. La pornografia de Sade, ja molt trsita, en el film de Pasolini quasi no hi compta. Paradoxalment, sobre un canemàs "porno", com ho és el d'Els 120 dies de Sodoma, Pasolini confeccionà una pel·lícula casta, castíssima. S'hi veuen culs i pubis, tímids si els comparem amb el porno comercial; hi ha un parell de moments "excitats", i són pura mentida cinematogràfica (un tio que fornica amb una senyora, sorprès en ple coit, apareix amb el membre flàccid); predomina, com a màxim, la mania de Pasolini per les braguetes. L'espectacle, en última instància, és "edificant" en aquesta perspectiva. L'altre, el que pesa, és la denúncia de l'"excés": de la violència feixista. I de qualsevol violència que puga ser exercida per algú. Saló és una "faula" semblant a la de "la cigala i la formiga" o la del "conte de la lletera"! Em semblà un film ingenu.

Ingenu però combatiu. En Saló, el que hi compta no és el "sadisme" psiquiàtric, per dir-ho d'alguna manera, sinó el "sadisme" social. La historieta no és versemblant: no ho era en la novel·la de Sade, no ho és en la ranera de la República de Mussolini. Pres al peu de la lletra, l'argument és inversemblant: tan inversemblant com Els 120 dies de Sodoma. No importa. Tant Sade com Pasolini posaven el dit en una nafra. La nostra obligació d'espectadors és ser sensibles a la denúncia: al poder coprofàgic, a la tortura, a la "dominació" de l'home sobre l'home, a la cadena de delacions -de traïcions- que es poden produir sota l'amenaça. El feixisme, qualsevol totalitarisme, descansa en l'amenaça: en la por, en la submissió inapel·lable, en la mort. El final de Saló és la mort: la mort estúpida. Pasolini va morir poc després en una obscura peripècia de "crònica de successos". Tan senzillament?...  

9/I/1981