"Quién que es no es romántico?" diu un vers -si no ho recorde malament- de Rubén Darío. Doncs això. Qui que és no és ja un malalt? I al cap i a la fi, la "salut" no passa de ser una noció abstracta. Hi ha algú, hi hagué mai algú que, en un moment determinat, es pogués afirmar "sa", rotundament "sa"? Potser Adam i Eva abans de transgredir els manaments divins; potser, en unes altres mitologies, personatges semblants. Però són referències al·legòriques. L'home, des que és "home" -és a dir, des que s'adonà que era home-, s'ha vist afligit per la "malaltia": unes febres, una ferida, una tos ferina, un reuma, un càncer... Les dolences dels nostres avantpassats cavernícoles són difícils de reconstruir històricament, per exemple. Però em pense que deuen ser poques les malalties "noves". Abans que ens dedicàssem a fumar, sense anar més lluny, centenars de milers de ciutadans morien de càncer. Tots van morir d'alguna cosa, no importa de què. El cas és que van morir amb una malaltia prèvia. Ben mirat, "viure" és "viure malalt". O no?
El que és curiós -i alarmant- de l'assumpte és que pel que sé, cap de les civilitzacions conegudes ha intentat ni tan sols educar la seua gent en aquesta idea. Els literats i els filòsofs, fins fa quatre dies, només parlaven del "dolor". Tècnicament, el dolor solament és un símptoma. Per mitigar-lo, es van inventar els analgèsics. Hagué de ser la primera temptativa mèdica, en la prehistòria. Jo sempre recolze el meu argument amb un esment medieval: què passava quan a Carlemany l'emprenyava un queixal cariat? I qui diu un queixal cariat diu la melsa o el fetge deteriorats. O no Carlemany: Napoleó, tan recent. Un individu socialment poderós -un "emperador"- pot decidir moltes coses d'una manera o d'una altra segons el seu humor: segons els seus "dolors". Quan s'intenta la "història total" convé tenir presents aquests detalls. En el destí de les multituds subalternes no és indiferent que els "emperadors" estiguen o no malalts: Stalin era un boig? Però, i Churchill? Roosevelt era poliomielític. Ara mateix, Althusser acaba d'assassinar la seua esposa: com hem de "llegir Marx" amb aquesta perspectiva? Intente apuntar que ningú no va nàixer "sa", ningú no va créixer "sa", i no cal ni dir-ho, ningú no va morir "sa", si no va ser en un accident de treball o de trànsit, o víctima d'un assassinat, o en acció de guerra. I encara això últim és dubtós. L'heroi difunt en la batalla, no estava ja condemnat a morir ràpidament per qualsevol descomposició visceral? Em roda per la memòria un passatge de Camus sobre el particular. Quan un llegeix al periòdic la crònica de successos, la notícia rarament adverteix que el difunt en la trompada de cotxes era un desnonat cancerós. Per alguna confusió d'informacions, els cancerosos moren en un llit lúgubre i exasperat, i no en plena carretera, amb la seua aventura... Deixem de costat la qüestió de l'atzar. Pensem en les regularitats: en una vida "normal". I com pot ser "normal" una vida si no és una vida "malalta"? Alguna cosa falla sempre: en la infància, en la joventut, en la maduresa. Aquesta "escultura orgànica" que som ho comporta des del moment en què ens donaren a llum. "Ser" és "ser un malalt". Els filòsofs haurien d'haver atès més aquesta qüestió. "Al punt que hom naix comença de morir", diu un vers solemne de Pere Marc, poeta català de les primeries del XV. El decasíl·lab queda prou apanyat. El nadó, mentre que no es prove el contrari, és un candidat a la mort. La deducció és òbvia, encara que els erudits tracten d'abillar-la amb referències a la Bíblia. Tal és la fatalitat rigorosa, de moment. Naixem i morim, i entre una cosa i l'altra, estem malalts. D'una manera o d'una altra. Sempre. Que la "malaltia" ens aclapare més o menys és secundari, depèn de l'estricta situació patògena de cadascú. I no es tracta únicament -o sí?- del cos, també l'"ànim" hi compta. L'"ànim", que no l'"ànima". És a dir: el sistema nerviós. Algú ho advertí sensatament: "una idea boja és conseqüència d'una neurona desbaratada". No hi ha "complex d'Èdip" que no puga ser guarit amb un fàrmac industrial.
El que és curiós -i alarmant- de l'assumpte és que pel que sé, cap de les civilitzacions conegudes ha intentat ni tan sols educar la seua gent en aquesta idea. Els literats i els filòsofs, fins fa quatre dies, només parlaven del "dolor". Tècnicament, el dolor solament és un símptoma. Per mitigar-lo, es van inventar els analgèsics. Hagué de ser la primera temptativa mèdica, en la prehistòria. Jo sempre recolze el meu argument amb un esment medieval: què passava quan a Carlemany l'emprenyava un queixal cariat? I qui diu un queixal cariat diu la melsa o el fetge deteriorats. O no Carlemany: Napoleó, tan recent. Un individu socialment poderós -un "emperador"- pot decidir moltes coses d'una manera o d'una altra segons el seu humor: segons els seus "dolors". Quan s'intenta la "història total" convé tenir presents aquests detalls. En el destí de les multituds subalternes no és indiferent que els "emperadors" estiguen o no malalts: Stalin era un boig? Però, i Churchill? Roosevelt era poliomielític. Ara mateix, Althusser acaba d'assassinar la seua esposa: com hem de "llegir Marx" amb aquesta perspectiva? Intente apuntar que ningú no va nàixer "sa", ningú no va créixer "sa", i no cal ni dir-ho, ningú no va morir "sa", si no va ser en un accident de treball o de trànsit, o víctima d'un assassinat, o en acció de guerra. I encara això últim és dubtós. L'heroi difunt en la batalla, no estava ja condemnat a morir ràpidament per qualsevol descomposició visceral? Em roda per la memòria un passatge de Camus sobre el particular. Quan un llegeix al periòdic la crònica de successos, la notícia rarament adverteix que el difunt en la trompada de cotxes era un desnonat cancerós. Per alguna confusió d'informacions, els cancerosos moren en un llit lúgubre i exasperat, i no en plena carretera, amb la seua aventura... Deixem de costat la qüestió de l'atzar. Pensem en les regularitats: en una vida "normal". I com pot ser "normal" una vida si no és una vida "malalta"? Alguna cosa falla sempre: en la infància, en la joventut, en la maduresa. Aquesta "escultura orgànica" que som ho comporta des del moment en què ens donaren a llum. "Ser" és "ser un malalt". Els filòsofs haurien d'haver atès més aquesta qüestió. "Al punt que hom naix comença de morir", diu un vers solemne de Pere Marc, poeta català de les primeries del XV. El decasíl·lab queda prou apanyat. El nadó, mentre que no es prove el contrari, és un candidat a la mort. La deducció és òbvia, encara que els erudits tracten d'abillar-la amb referències a la Bíblia. Tal és la fatalitat rigorosa, de moment. Naixem i morim, i entre una cosa i l'altra, estem malalts. D'una manera o d'una altra. Sempre. Que la "malaltia" ens aclapare més o menys és secundari, depèn de l'estricta situació patògena de cadascú. I no es tracta únicament -o sí?- del cos, també l'"ànim" hi compta. L'"ànim", que no l'"ànima". És a dir: el sistema nerviós. Algú ho advertí sensatament: "una idea boja és conseqüència d'una neurona desbaratada". No hi ha "complex d'Èdip" que no puga ser guarit amb un fàrmac industrial.
Al capdavall, què és la "literatura"? I en la "literatura" incloc fins i tot el xiclet inacabable de la metafísica. No és més que un reflex de la nostra permanent "malaltia". Ho és la poesia lírica, ho són les confessions i les memòries, i els dietaris, i ho és la novel·la, i el teatre. La "malaltia" reduïda a anècdotes, a personatges, a obsessions, té aquesta eixida: la literatura. I moltes més. Em cenyesc a aquesta. En literatura, el que no és mera "retòrica" és "malaltia". Això val, naturalment, per al personal conegut i documentable, del XVIII cap ací. No hi ha motius per dubtar que abans no fos igual. Al cap i a la fi, la Divina Commedia, que de "divina" no en té res, va ser escrita mullant la ploma en bilis i no en tinta. La resta és òbvia: Stendhal, Dostoievski, Flaubert, Tolstoi, Kafka, Joyce, i Lautreamont, i Nerval, i Artaud... Una aspirina presa a temps hauria evitat molts mals poemes... I calle. (puntualització: calle, 1a persona d'indicatiu del verb callar).
13/II/1981
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada