"A la paz de Dios"

Potser sempre ha passat igual. Si vis pacem para bellum, va dir una vegada algú, i segurament fa molt de temps. En efecte: això de "si vols la pau prepara't per a la guerra" sembla una constant històrica indiscutible, o quasi. La gent desitja la pau, o no? No resulta gaire clar que la desitge. De tota manera, és obvi que la humanitat ha tendit a viure en guerra permanent, i quan hi hagué un període més o menys llarg sense batalles angoixoses es tractava de mera aparença. Les "paus octavines" han estat paus locals. Vull dir: al marge de l'àrea geogràfica on regnava la calma, en un altre lloc qualsevol -el món és prou gran, al capdavall- no faltava qui s'embrancàs en lluites sagnants amb el veí. Avui ens assabentem amb major facilitat d'aquests episodis: mentre les primeres potències procuren no enfrontar-se directament, els iranians i els iraquians es maten per qui sap què. Des que tinc ús de raó, i estic fregant la "tercera edat", no hi hagué un sol dia sense que els periòdics no parlassen d'alguna guerra o d'una altra, petita o grossa. I comence a comptar amb la peripècia de Mussolini i el Negus, tan remota ja, ai!

  Però mai com ara, sospite, això de "preparar-se per a la guerra" com a premissa -precària- de "la pau" present o futura deu haver estat tan literal. Una raó, potser de totes les èpoques, és que "la por guarda la vinya". Una manera de frenar l'atac del possible enemic consisteix a fer que aquest es descoratge davant la poderosa panòplia de què un disposa, i viceversa. La denominada "cursa d'armaments" es basa en això. Si, a aquestes altures, no s'ha desencadenat la "guerra nuclear" vaticinada, és perquè els suposats contendents no estan gaire convençuts d'eixir sans i estalvis de l'aventura. El rival respectiu, per poc que s'hi avance, pot produir una hecatombe irremeiable, i irreparable. D'ací que donen allargues a l'assumpte. I en comptes de "combatre", es dediquen a inventar i emmagatzemar trastos deleteris, cada vegada més sofisticats, més amenaçadors i més costosos, que, amb el seu ús momentàniament ajornat, no fan sinó preveure una catàstrofe comuna de dimensions progressivament penoses. La "por" mútua introdueix un factor de "respecte" en l'embolic. I anem fent.

 Solament que no acaba ací la motivació. Quan les guerres es feien amb espases i llances, o amb trabucs i espingardes, i algun canó i tot, la "por", encara que positiva, no ho decidia tot. Després hi va intervenir la "indústria". Hi ha una "indústria de guerra", no promoguda ja exclusivament per necessitats militars estrictes, sinó per una urgència econòmica monumental. Imaginem que Washington i Moscou concorden honestament un principi de "desarmament". Quants centenars de milers, quants milions de "llocs de treball" haurien de ser cancel·lats? Des dels alts laboratoris d'investigació i les càtedres adjuntes, fins a les fàbriques de rosques i passamaneria, passant pels tràmits del carburant, de la caserna, de l'espionatge, enormes multituds anirien a l'atur. En qualsevol país, la "despesa pública" i part de la "privada", lligada directament o indirecta a la "indústria de guerra" i als seus negocis adherits, flueix amb una callada alegria, difícil de calibrar en estadístiques. Tothom, fins els estats més microscòpics, es "preparen per a la guerra", per a una guerra que Déu vulga que no ens toque.

I ara que dic "Déu": és curiós que l'home, des que hi ha notícia que ho és, haja procurat il·lusionar-se amb una divinitat castrense. En els sistemes politeistes no falta mai un "déu de la guerra"; en els monoteistes, Déu ho és també. Recorde els recitats trisagis de la meua infància: "Senyor Déu dels exèrcits". De quins exèrcits? Els celestials? Una lectura amistosa de la Bíblia indueix a creure que no: més aviat terrenals (i, per més inri, jueus). I Mahoma? En l'Islam, tota guerra és "guerra santa", i ho continua sent... La salutació castellana "¡A la paz de Dios!" respon a un Jehovà pacífic tendrament parroquial. I, en el fons, totes les guerres són "guerres santes", és a dir, basades en una determinada excitació col·lectiva, una mena d'histèria, que, si són laiques, es reclamen "patriòtiques" o "revolucionàries". En qualsevol hipòtesi, tot això és provocat. L'"heroi" és una víctima d'estranyes intoxicacions morals. Anatole France, arran d'allò del 14-18, ja va apuntar que, darrere de la tramoia patriotarda, funcionaven els interessos de la indústria...

Una mínima reflexió sobre les "guerres" fa veure que són, alhora, explicables i inexplicables amb el clixé de la "lluita de classes". El mateix problema del "terrorisme", a quin punt de referència ens portaria? Qui ven el seu arsenal als terroristes? Ni entre ni isc en les intencions dels terroristes de les cinc parts del món, siguen d'esquerres, siguen de dretes. Els proveïdors, ni que siga d'armes secundàries, són "societats anònimes" teòricament tan netes com les que enllaunen aliments o confeccionen camises o pantalons de moda. O joguets per a criatures. O films per a la televisió. Tots són uns. Hi ha algú que trau beneficis del fet que uns altres practiquen el "terrorisme"; aquest "algú", a través de les seues mediacions socials, es manifesta en contra del terrorisme. Hipocresia? Negoci. Perquè no tot es pot atribuir al "llop feroç" oriental. Això és una excusa. La "indústria" capitalista, en el ram de l'armament secundari, quins clients pot tenir?

Un celtiber emigrat a Alemanya contava la seua experiència. Per descomptat, era un acudit. "Jo treballava en una fàbrica de cotxets per a xiquets, però a l'hora de muntar les peces sempre t'eixia una metralladora...". No es tracta de la "indústria de guerra" únicament: és la "indústria de la mort". I això, qui ho para? No ho pararan ells mateixos. I una arma a mans d'un fanàtic, del color que siga, on ens pot dur? El mal del fanàtic és que no té por. Per a bé o per a mal, dit siga de pas. 

23/I/1981