Aquest 1981 es compleixen els cent anys del naixement de Xènius. Bé, en realitat, Xènius va nàixer bastant després. Em referesc a l'home, no al pseudònim. Eugeni d'Ors i Rovira, finalment don Eugenio, va ser un escriptor brillant, un pensador enginyós, un amè gourmet de la cultura, virtuts que, per ací, no solen donar-se juntes amb gaire freqüència. Jo serve una certa simpatia per la figura -i fins pel figuró-, i potser això em portarà, ja d'entrada, a queixar-me del que es veu a venir. I es veu a venir una commemoració maquinal, flàccida, sense interès. D'Ors no va deixar deixebles ni quasi admiradors. En això va tenir mala sort mentre va viure, i pitjor ara. Al contrari que el seu col·lega i contemporani don José Ortega y Gasset, a qui encara rendeixen culte sectari, i babau, els clients de la seua Revista. Ni tan sols resta per al record l'afecte masoquista que tants lectors espanyols dediquen a don Miguel de Unamuno, encara a aquestes altures. Unamuno, Ortega i D'Ors constitueixen un trio emblemàtic en la ideologia celtibèrica de la primera meitat del segle XX. Però D'Ors, com un postís.
Unamuno, Ortega, D'Ors. Qui va ser el més reaccionari dels tres? És una pregunta possible, tot i que no valga la pena plantejar-la, de moment. I va ser el milloret que produí l'època. L'esquerra local sempre va ser escanyolida i avorrida, en termes intel·lectuals. Només que la dreta consumidora desconfià d'Unamuno i d'Ortega, i no va entendre D'Ors. El sector liberal, de tota manera, podia acontentar-se amb don José i, a estones, només a estones, amb don Miguel. No li va plaure mai don Eugenio, i amb motius. D'Ors, des de jove, postulà la "Marsellesa de l'autoritat", per exemple. No va enganyar mai a ningú respecte a això, i no li va valer de res. Arran de la militarada de Franco, Ortega se'n va anar a l'exili i Unamuno va patir la humiliació del "¡Viva la muerte! Muera la inteligencia!" proferit per un general histèric; D'Ors es va apuntar a la nòmina del triomf castrense... No li va servir de gaire. Van crear per a ell un "Instituto de España", calcat de l'"Institut de França", però la paradeta no va funcionar. I va romandre com a col·laborador fix d'Arriba. No ho havia estat, abans, d'El Debate, d'ABC? Tot era el mateix. Eugeni d'Ors va tenir la seua etapa gràcil i executiva. Van ser els seus primers anys de vida pública, quan escrivia en català, i el seu Glosari es convertí en les farinetes del desdejuni per als xicots "lletraferits" que el senyor Prat de la Riba somiava criar. En la Catalunya estricta, tota una generació d'escriptors, començant per Carles Riba i acabant per Joan Estelrich, va tenir aquest deslletament intel·lectual. Prat va morir i defenestraren D'Ors, només Déu sap per què. Li negaren el sou i el prestigi. Xènius -firmava Xènius- va fer la maleta i se'n va anar a Madrid, amb armes i bagatges. Va canviar d'idioma per a la seua escriptura. A Madrid el van acollir capciosament, com un trànsfuga de la Catalunya centrífuga. I allà es va estavellar contra la pedra granítica del carpetovetonisme: va ser el seu error. Els seus subtils ginys conceptuals havien de competir amb l'actitud indigenista i numantina d'Unamuno i amb el fals cosmopolitisme germanòfil d'Ortega. D'Ors, en el fons, era una emanació francesa, i era també un mediterrani que cultivava el folklore culte dels seus orígens. No arribà mai a encaixar en la seua nova instal·lació. I en el pecat portà la penitència. Perquè, en el seu centenari, no trobarà acomodament ni en un lloc ni en l'altre. A Barcelona ja no hi ha orsians; a Madrid no n'hi hagué mai. A París, on publicà uns quants llibres amb un suau succés d'éstime, no deu quedar ningú que se'n recorde d'ell. I serà una injustícia. Va ser un tipus extraordinàriament intel·ligent, d'una enorme vivacitat mental, i captivador. Donant per descomptat que els tres ho van ser, Unamuno convidava a la teologia i a les angoixes existencials, i Ortega a les flatulències elitistes i nacionalistes, tan nacionalistes o més que les d'Unamuno. D'Ors, a la vellesa, especulà sobre els àngels i d'altres misteris semblants. Es proclamava catòlic i ho va ser "d'aquella manera": en tant que el catolicisme pogués equivaler a universalitat. Manejava els dogmes com a tòpics d'una retòrica feliç, i això tampoc no agradava en les sagristies... Qui es preocuparà de celebrar-ne el centenari? Jo no vacil·laria a afirmar que, dins la perspectiva hispànica, D'Ors és objectivament més suggestiu que Arias Montano, que el pare Suárez S. J., que el mateix clergue beneit i rutilant anomenat Calderón de la Barca. Per descomptat, ningú no llegeix Calderón, ningú no llegeix D'Ors. Què llegim a hores d'ara? Jo, sense anar més lluny, El rodaballo. Però hi ha lectures i lectures. Si jo fos francès, tindria en la meva llengua un Villon, un Rabelais, un Montaigne, un Voltaire, un Rosseau, un Diderot, un Victor Hugo, un Mallarmé, un Valéry, un Apollinaire, un... És igual. La llsita potser es podria repetir en altres idiomes; en català o en castellà n'hi ha molts menys a llegir amb ànim retrospectiu i recuperador. No tenim un Paul Eluard, ni els uns ni els altres, i Neruda és un fenomen andí, dificultós verbalment i geogràfica... Per a Eugeni d'Ors, en la seua efígie pòstuma i ja neta d'anècdotes -elevada a categoria-, tots podríem aportar una mica de sentit comú. I com deia qui ho va dir, "sine ira et studio".
Unamuno, Ortega, D'Ors. Qui va ser el més reaccionari dels tres? És una pregunta possible, tot i que no valga la pena plantejar-la, de moment. I va ser el milloret que produí l'època. L'esquerra local sempre va ser escanyolida i avorrida, en termes intel·lectuals. Només que la dreta consumidora desconfià d'Unamuno i d'Ortega, i no va entendre D'Ors. El sector liberal, de tota manera, podia acontentar-se amb don José i, a estones, només a estones, amb don Miguel. No li va plaure mai don Eugenio, i amb motius. D'Ors, des de jove, postulà la "Marsellesa de l'autoritat", per exemple. No va enganyar mai a ningú respecte a això, i no li va valer de res. Arran de la militarada de Franco, Ortega se'n va anar a l'exili i Unamuno va patir la humiliació del "¡Viva la muerte! Muera la inteligencia!" proferit per un general histèric; D'Ors es va apuntar a la nòmina del triomf castrense... No li va servir de gaire. Van crear per a ell un "Instituto de España", calcat de l'"Institut de França", però la paradeta no va funcionar. I va romandre com a col·laborador fix d'Arriba. No ho havia estat, abans, d'El Debate, d'ABC? Tot era el mateix. Eugeni d'Ors va tenir la seua etapa gràcil i executiva. Van ser els seus primers anys de vida pública, quan escrivia en català, i el seu Glosari es convertí en les farinetes del desdejuni per als xicots "lletraferits" que el senyor Prat de la Riba somiava criar. En la Catalunya estricta, tota una generació d'escriptors, començant per Carles Riba i acabant per Joan Estelrich, va tenir aquest deslletament intel·lectual. Prat va morir i defenestraren D'Ors, només Déu sap per què. Li negaren el sou i el prestigi. Xènius -firmava Xènius- va fer la maleta i se'n va anar a Madrid, amb armes i bagatges. Va canviar d'idioma per a la seua escriptura. A Madrid el van acollir capciosament, com un trànsfuga de la Catalunya centrífuga. I allà es va estavellar contra la pedra granítica del carpetovetonisme: va ser el seu error. Els seus subtils ginys conceptuals havien de competir amb l'actitud indigenista i numantina d'Unamuno i amb el fals cosmopolitisme germanòfil d'Ortega. D'Ors, en el fons, era una emanació francesa, i era també un mediterrani que cultivava el folklore culte dels seus orígens. No arribà mai a encaixar en la seua nova instal·lació. I en el pecat portà la penitència. Perquè, en el seu centenari, no trobarà acomodament ni en un lloc ni en l'altre. A Barcelona ja no hi ha orsians; a Madrid no n'hi hagué mai. A París, on publicà uns quants llibres amb un suau succés d'éstime, no deu quedar ningú que se'n recorde d'ell. I serà una injustícia. Va ser un tipus extraordinàriament intel·ligent, d'una enorme vivacitat mental, i captivador. Donant per descomptat que els tres ho van ser, Unamuno convidava a la teologia i a les angoixes existencials, i Ortega a les flatulències elitistes i nacionalistes, tan nacionalistes o més que les d'Unamuno. D'Ors, a la vellesa, especulà sobre els àngels i d'altres misteris semblants. Es proclamava catòlic i ho va ser "d'aquella manera": en tant que el catolicisme pogués equivaler a universalitat. Manejava els dogmes com a tòpics d'una retòrica feliç, i això tampoc no agradava en les sagristies... Qui es preocuparà de celebrar-ne el centenari? Jo no vacil·laria a afirmar que, dins la perspectiva hispànica, D'Ors és objectivament més suggestiu que Arias Montano, que el pare Suárez S. J., que el mateix clergue beneit i rutilant anomenat Calderón de la Barca. Per descomptat, ningú no llegeix Calderón, ningú no llegeix D'Ors. Què llegim a hores d'ara? Jo, sense anar més lluny, El rodaballo. Però hi ha lectures i lectures. Si jo fos francès, tindria en la meva llengua un Villon, un Rabelais, un Montaigne, un Voltaire, un Rosseau, un Diderot, un Victor Hugo, un Mallarmé, un Valéry, un Apollinaire, un... És igual. La llsita potser es podria repetir en altres idiomes; en català o en castellà n'hi ha molts menys a llegir amb ànim retrospectiu i recuperador. No tenim un Paul Eluard, ni els uns ni els altres, i Neruda és un fenomen andí, dificultós verbalment i geogràfica... Per a Eugeni d'Ors, en la seua efígie pòstuma i ja neta d'anècdotes -elevada a categoria-, tots podríem aportar una mica de sentit comú. I com deia qui ho va dir, "sine ira et studio".
18/IV/1981
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada