El problema es repeteix i, de fet, es repeteix cada dia, perquè cada dia, diem-ho així, una nova generació pren consciència de ser-ho. Potser sempre entre les noves generacions -concretament la paterna- n'hi ha hagut de més i de menys, discrepàncies i fins topades. El que passa és que ara les coses semblen fluir amb major rapidesa. Els canvis de la nostra societat, no gaire profunds, sens dubte, però vistosos i astoradors en algun moment, solen deixar els papàs en una situació d'incòmoda perplexitat. Davant de determinades actituds desimboltes dels fills, no saben què fer-ne. Per regla general, es tracta d'anècdotes poc agressives. No negue que n'hi haja, de tant en tant, de dramàtiques, de doloroses. Crec, tot amb tot, que l'immobilisme ètic i familiar continua avantatjosament en peu. Potser s'han evaporat alguns tabús. Tants? No falten moralistes de sagristia que posen el crit al cel i s'esgarren les vestidures davant del que suposen la institucionalització de la "cràpula": d'ací aquests escarafalls respecte a les onades d'erotisme, les drogues, la delinqüència juvenil... Amb raó?
S'hauria de veure. La tendència a mitificar el passat, tan freqüent, sol ser un curiós autoengany de les generacions velles -que comencen a ser velles de seguida: tot just en sorgeix una de nova que empeny-; en qualsevol època "han tingut bec les oques", i la gent, no solament la jove, es procurà desfogaments i llibertats, exactament llibertinatges, en la màxima mesura que els va ser possible. No caldrà posar-ne exemples històrics. En realitat, l'inusual ha estat el puritanisme, la bondat afectuosa, les virtuts religioses o laiques. A què vénen si no els santorals? Són llistes d'excepcions. Les diferències depenen de les circumstàncies. I les hipocresies, també. Potser avui tot resulta més aparatós: en part, perquè la demografia ha crescut i les aparences inclinen a suposar xifres més elevades de depravació, i, en part, perquè les seues incidències obtenen una publicitat major. Igualment, és clar, perquè el neocapitalisme ha convertit en indústria el que abans només era una tramoia suau, quasi pobletana. Però el paradigma era el mateix. Potser exagere; no gaire.
Tot i això, un pensa que mai com en el nostre temps ha funcionat tan eficaçment la maquinària pedagògica per integrar els xicots. En la meua infància, sense anar més lluny, els instruments de "calfar-nos el cap" eren toscos i exigus: el domicili, el mestre, el capellà. Se'ls podria comparar amb el que a hores d'ara significa la televisió? Un observador imparcial hauria de reconèixer que la tele -i amb la tele uns altres "mitjans de comunicació de massa"- vehicula una ideologia tan conservadora o més que la impartida antany per pares, monges i mestres. El que segurament caldrà admetre és que es tracta d'un altre conservadorisme. D'un altre? No tan altre com tot això; al capdavall, de l'únic factible, amb les mudances del temps. Ja hi ha velles generacions que són filles d'aquest sistema, educades en ell i per ell, subproductes del Gran Negoci. I de cara als seus tanys, pel que es veu, no es comporten d'una manera gaire liberal. Si no fos així, no se sentirien les queixes dels adolescents. I em referesc a la ciutadania mitjana. Males llengües conten que els ardents revolucionaris del Maig del 68, convertits ràpidament en adults, es comporten amb les seues criatures com uns papàs tradicionals.
S'hauria de veure. La tendència a mitificar el passat, tan freqüent, sol ser un curiós autoengany de les generacions velles -que comencen a ser velles de seguida: tot just en sorgeix una de nova que empeny-; en qualsevol època "han tingut bec les oques", i la gent, no solament la jove, es procurà desfogaments i llibertats, exactament llibertinatges, en la màxima mesura que els va ser possible. No caldrà posar-ne exemples històrics. En realitat, l'inusual ha estat el puritanisme, la bondat afectuosa, les virtuts religioses o laiques. A què vénen si no els santorals? Són llistes d'excepcions. Les diferències depenen de les circumstàncies. I les hipocresies, també. Potser avui tot resulta més aparatós: en part, perquè la demografia ha crescut i les aparences inclinen a suposar xifres més elevades de depravació, i, en part, perquè les seues incidències obtenen una publicitat major. Igualment, és clar, perquè el neocapitalisme ha convertit en indústria el que abans només era una tramoia suau, quasi pobletana. Però el paradigma era el mateix. Potser exagere; no gaire.
Tot i això, un pensa que mai com en el nostre temps ha funcionat tan eficaçment la maquinària pedagògica per integrar els xicots. En la meua infància, sense anar més lluny, els instruments de "calfar-nos el cap" eren toscos i exigus: el domicili, el mestre, el capellà. Se'ls podria comparar amb el que a hores d'ara significa la televisió? Un observador imparcial hauria de reconèixer que la tele -i amb la tele uns altres "mitjans de comunicació de massa"- vehicula una ideologia tan conservadora o més que la impartida antany per pares, monges i mestres. El que segurament caldrà admetre és que es tracta d'un altre conservadorisme. D'un altre? No tan altre com tot això; al capdavall, de l'únic factible, amb les mudances del temps. Ja hi ha velles generacions que són filles d'aquest sistema, educades en ell i per ell, subproductes del Gran Negoci. I de cara als seus tanys, pel que es veu, no es comporten d'una manera gaire liberal. Si no fos així, no se sentirien les queixes dels adolescents. I em referesc a la ciutadania mitjana. Males llengües conten que els ardents revolucionaris del Maig del 68, convertits ràpidament en adults, es comporten amb les seues criatures com uns papàs tradicionals.
Un problema distint és si seria possible una altra opció. Entre les estructures del quotidià que no sé si Braudel atengué com Déu mana, n'hi ha una, l'educació, que mereixeria una anàlisi especial. Tota educació s'adreça a perpetuar els valors -ideològics i no ideològics- de la classe dominant. Això és obvi. I es produeix en qualsevol situació, no importa quina siga la classe dominant que estiga al cim. Sospite que les intencions són idèntiques a Nova York i a Moscou, a Pequín i a Bonn, a l'Havana i a Buenos Aires. Educar significa preparar les criatures -i les multituds- perquè siguen dòcils. El tipus de docilitat que se'ls inculque variarà, però el mecanisme, no. Ni les conseqüències. Cada nova generació, així pujada, perdrà la seua presumpta rebel·lia al cap d'un parell de quinquennis, si és que arribà a ser rebel; i la generació següent correrà el mateix destí. O risc.
Potser no hi ha manera de trencar aquest cercle viciós, aquesta cadena inflexible? Els individus de temperament utòpic creuen que sí: és una esperança. Personalment, no ho veig clar. En això de l'educació, a nivell humà, intervé un factor senzillament biològic. En la nostra espècie, la cria depèn dels majors -pares, mestres, manaires polítics- per aprendre a viure, i, en efecte, aprèn a viure com l'ensenyen. Ha d'aprendre a menjar, a parlar, a no pixar-se a deshora, a vestir-se, a llegir i escriure, a treballar. Tot això significa aprendre a obeir. Potser convé precisar-ho: tot això s'aprèn mitjançant l'obediència. La proposta de l'educació consisteix a fer sociable el petit salvatge que és el nadó, el xiquet, l'adolescent. Quan poden contar-li contes de fades o de la Bíblia, ja el condicionen: si s'asseu davant el televisor, el condicionament es prolonga... A la llarga, ell, l'exxiquet, farà amb els seus fills el mateix. Hi haurà canvis, mentrestant. No de procediment. 8/V/1981
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada