No ha faltat un crític que, amb ull erudit, haja descobert que el Guernica és, al seu aire, un plagi de... No importa de qui. Picasso es va passar la vida plagiant. Millor dit: no plagiant, sinó elaborant "variacions" sobre un precedent. Va ser la seua originalitat: repintar el que ja s'havia pintat. En la història de l'art occidental, don Pablo passarà com un "clàssic". Com a clàssic, i no com a barroc, al cap i a la fi, el considerava el senyor D'Ors. Allò barroc és -i va començar sent, ja en la prehistòria- un desficaci. Picasso no va perdre mai la mida. És parent de Rafael. Picasso es va proposar ser el Rafael del segle XX, encara que els seus hagiògrafs de vegades proclamen el contrari. El terme "avantguarda" s'imposa. Picasso, com Stravinski, va ser el final d'una tradició, retorçant-la, i m'abstindré de seguir la comparació. Els entesos afirmen que Stravinski va ser l'antiavantguarda i que el bo era Bartók, per exemple. Picasso no va descendir mai a l'"abstracte", que jo sàpia. Pogué fer-ho, i potser ho va fer, però no era el seu camp.
El gran "figurativista", el pintor que va sostenir el figurativisme -la figura- davant la vague de l'abstracte va ser Pablo Picasso. Impertèrrit, es va dedicar al "ninot" a estones, i a estones a refinar la línia com ho hauria fet qualsevol italià del Renaixement. I es va inspirar en imatges fixes. No va pintar mai del natural. Diuen que va dir: "El natural és una targeta postal". Va ser una boutade, però a mitges. Picasso, devoradorament, s'abocà a Velázquez, a Ingres, al Déjeuner sur l'herbe, a Goya, a Rafael, sobretot a Rafael. Hi ha una vasta sèrie de gravats de Picasso, bàsicament eròtics, d'un classicisme -italià- esplèndid: faunes, el pintor i la model, nimfes. I aquí hi ha la seua "tauromàquia". I un plafó poc conegut, Massacre a Corea, que s'inspira literalment en els Afusellaments del Dos de Maig... Els biògrafs del pintor puntualitzaran quantes vegades pogué Pablo Picasso "veure" en directe Velázquez o Goya. Sospite que poques. Velázquez i Goya, almenys, li eren coneguts per "targetes postals". O no?
I no importa. Amb Miró, Chagall, Kandinski i dos o tres més, Picasso ha estat un dels grans pintors del segle. Qui ho posarà en dubte? Era una "terminal", probablement. Ell imitava, però era inimitable. La seua capacitat d'invenció figurativa va ser genial: invenció, sovint, de "copista" lliure. En gran part, la seua pintura -incloent-hi l'obra gravada, les litografies i la resta- és "pintura de pintura". Com, simultàniament, la música era música de música (les vel·leïtats bachianes de Stravinski) o la literatura va ser literatura de literatura amb Valéry i amb Joyce. Són referències a considerar. Les noves "avantguardes" poc abans o poc després de l'última Guerra Mundial van ser anticipadíssimes: es dedicaren a l'esborrall informalista, al crom pseudosurrealista derivat de Dalí o de Magritte, a les elementals calcomanies del pop, a l'hiperrealisme literal. Picasso, ancianet, encara s'exercitava en la "còpia". Va ser un geni aprenent, impenitentment aprenent. Fa la impressió que va voler tornar a pintar tota la pintura anterior, per suplantar-la, per desorbitar-la, per rectificar-la.
L'evolució lògica i comercial de la pintura va anar per uns altres camins. Com anaven per uns altres camins els pintors de la seua generació, més o menys. Ell va continuar fent la seua fins a la mort: amb la còpia-invenció. No podia tenir seguidors. Tampoc els seus companys excepcionals, per descomptat. Però com pintar Picassos després de Picasso? Pintar Velázquez, Grecos i Goyes, com a mimetisme provincial, va ser cosa corrent, i d'aquí la nomenclatura d'"escoles" i "influències" de què parlen els historiadors de l'art. Picasso va fer el que li va donar la gana amb els grans espanyols, amb els grans francesos, amb els grans italians. Els millors gravats -o dibuixos- de Picasso són d'un italianisme encantador. I repetesc el nom de Rafael. Picasso va ser cubista, però no va deixar mai de pensar en Rafael. I, de pas, em pregunte fins a quin punt arribà a conèixer i a aprofitar Piero della Francesca...
Els historiadors medievalistes confeccionen"itineraris" de reis i de prínceps, dia per dia, basant-se en documents d'arxiu. Un "itinerari" de Picasso seria alliçonador. Quan i quants dies va estar a Madrid, a Florència, a Roma, a Arezzo...? Arribà alguna vegada a Arezzo, on hi ha, esmorteït, el que queda dels gloriosos murals de Piero della Francesca? Sospite que Picasso va ser un senyor bastant sedentari, i la seua inspiració gràfica hagué de ser més aviat llibresca.
El gran "figurativista", el pintor que va sostenir el figurativisme -la figura- davant la vague de l'abstracte va ser Pablo Picasso. Impertèrrit, es va dedicar al "ninot" a estones, i a estones a refinar la línia com ho hauria fet qualsevol italià del Renaixement. I es va inspirar en imatges fixes. No va pintar mai del natural. Diuen que va dir: "El natural és una targeta postal". Va ser una boutade, però a mitges. Picasso, devoradorament, s'abocà a Velázquez, a Ingres, al Déjeuner sur l'herbe, a Goya, a Rafael, sobretot a Rafael. Hi ha una vasta sèrie de gravats de Picasso, bàsicament eròtics, d'un classicisme -italià- esplèndid: faunes, el pintor i la model, nimfes. I aquí hi ha la seua "tauromàquia". I un plafó poc conegut, Massacre a Corea, que s'inspira literalment en els Afusellaments del Dos de Maig... Els biògrafs del pintor puntualitzaran quantes vegades pogué Pablo Picasso "veure" en directe Velázquez o Goya. Sospite que poques. Velázquez i Goya, almenys, li eren coneguts per "targetes postals". O no?
I no importa. Amb Miró, Chagall, Kandinski i dos o tres més, Picasso ha estat un dels grans pintors del segle. Qui ho posarà en dubte? Era una "terminal", probablement. Ell imitava, però era inimitable. La seua capacitat d'invenció figurativa va ser genial: invenció, sovint, de "copista" lliure. En gran part, la seua pintura -incloent-hi l'obra gravada, les litografies i la resta- és "pintura de pintura". Com, simultàniament, la música era música de música (les vel·leïtats bachianes de Stravinski) o la literatura va ser literatura de literatura amb Valéry i amb Joyce. Són referències a considerar. Les noves "avantguardes" poc abans o poc després de l'última Guerra Mundial van ser anticipadíssimes: es dedicaren a l'esborrall informalista, al crom pseudosurrealista derivat de Dalí o de Magritte, a les elementals calcomanies del pop, a l'hiperrealisme literal. Picasso, ancianet, encara s'exercitava en la "còpia". Va ser un geni aprenent, impenitentment aprenent. Fa la impressió que va voler tornar a pintar tota la pintura anterior, per suplantar-la, per desorbitar-la, per rectificar-la.
L'evolució lògica i comercial de la pintura va anar per uns altres camins. Com anaven per uns altres camins els pintors de la seua generació, més o menys. Ell va continuar fent la seua fins a la mort: amb la còpia-invenció. No podia tenir seguidors. Tampoc els seus companys excepcionals, per descomptat. Però com pintar Picassos després de Picasso? Pintar Velázquez, Grecos i Goyes, com a mimetisme provincial, va ser cosa corrent, i d'aquí la nomenclatura d'"escoles" i "influències" de què parlen els historiadors de l'art. Picasso va fer el que li va donar la gana amb els grans espanyols, amb els grans francesos, amb els grans italians. Els millors gravats -o dibuixos- de Picasso són d'un italianisme encantador. I repetesc el nom de Rafael. Picasso va ser cubista, però no va deixar mai de pensar en Rafael. I, de pas, em pregunte fins a quin punt arribà a conèixer i a aprofitar Piero della Francesca...
Els historiadors medievalistes confeccionen"itineraris" de reis i de prínceps, dia per dia, basant-se en documents d'arxiu. Un "itinerari" de Picasso seria alliçonador. Quan i quants dies va estar a Madrid, a Florència, a Roma, a Arezzo...? Arribà alguna vegada a Arezzo, on hi ha, esmorteït, el que queda dels gloriosos murals de Piero della Francesca? Sospite que Picasso va ser un senyor bastant sedentari, i la seua inspiració gràfica hagué de ser més aviat llibresca.
He citat les Massacres a Corea, pur Goya. Quan va veure aquest Goya Picasso? El va veure en unes làmines descolorides, d'impressió dificultosa. Com Velázquez. A mesura que prospere el "picassisme" o la "picassologia" es precisaran aquests detalls. Al Museu de Barcelona hi ha un devessall de Les Menines. Quan va veure Les Menines Picasso, si arribà mai a veure-les? O també ací "el natural" -una altra pintura- era una "postal"?
13/XI/1981
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada