Certes males puces

En els seus bons temps, Eugeni d'Ors va ser un joiós militant contra els "nacionalismes": contra tots, per principi. Més tard, les circumstàncies -històriques i personals- el dugueren a rectificar l'actitud, encara que sempre procurà guardar les formes. No importa això, ara. El fet és que de la seua primera època data una expressió feliç, irònica, adreçada a denunciar els exabruptes carpetovetònics, tan freqüents llavors, davant de qualsevol reivindicació perifèrica, o qualsevol vel·leïtat cosmopolita. I era: "les puces de la pellissa de Viriat...". El pobre Viriat potser no en tenia la culpa, és clar. Segons ens ensenyaven a les escoles, va ser un heroic "pastor lusità", o una cosa així, que va lluitar contra les legions de la Roma imperial. Qui no recorda aquells versets de

¡Sagunto, Cádiz, Numancia,

Zaragoza y San Marcial!

amb què vam apendre el significat del Dos de Maig? Viriat restava implícit en la llista de referències.

 Les "puces de la pellissa de Viriat" es van anar reproduint i van passar de pellissa en pellissa, segle rere segle, fins despús-ahir mateix. D'alguna manera, entre nosaltres, la tradició d'un "nacionalisme" molt determinat quedà simbolitzada per aquests insectes metafòrics. No picaven Felip II quan "tibetanitzà" Espanya -Ortega dixit-? No flueixen entre la prosa de don Miguel de Unamuno? No van reviure gloriosament amb l'eslògan "Spain is different"? Els exemples serien innombrables: des dels discursos del remot Royo Villanova fins a La patria chica dels Quintero, i, després, els discursos del general Franco, las cachas del senyor Carrillo, i tantes coses més! Aquest nacionalisme va originar la rèplica d'uns altres nacionalismes antagònics: de fet, les mateixes puces en pellisses diferents. Era inevitable. Quan a un li xafen l'ull de poll, crida: aquest és l'esquema. I al capdavall -Eugeni d'Ors no ho va entendre-, això de Roma, la "idea ecumènica" no deixava de ser igualment "nacionalista".

 D'on procedia el nacionalisme indi de l'espantaocells de Gandhi? Dels seus aprenentatges universitaris a Anglaterra: va copiar un "nacionalisme" girant-lo del revés, i d'"imperial" el va convertir en "separatista" en aplicar-lo al seu poble. I el seu poble? És l'Índia una "nació"? No sabem res de l'Índia, quasi res. Tampoc de la Xina. Amplis territoris, i les diverses "formacions socials" que inclouen, no contenen en germen moltes dissidències nacionals? Les "nacionalitats oprimides" es troben a girar el cantó, als cinc continents. Mentre la França de la grandeur -la dels Capet, la dels jacobins, la dels radicals-socialistes, la de Petain, la de De Gaulle- ofegava, amb èxit, bretons, occitans, bascos i catalans, rebé la lliçó insolent d'Algèria, d'Indoxina, i de més llocs. En el fons, el secret de la maniobra és l'idioma. Ara s'esmenta poc la francophonie: l'àrea excolonial francesa -la negritude- no continua sent un instrument nacionalista? I, al marge dels poders militars i administratius, una "multinacional" no continua sent un instrument nacionalista? Ja totes les discoteques de la "sagrada àrea del dòlar" canten en anglès -en anglès ianqui-, i és lògic. Cantarien en rus, si el mànec de la paella estigués unes altres mans. 

Intente explicar que el fenomen és "universal". L'anècdota celtibèrica és subalterna, per descomptat. Però no per això menys ingrata. Un esperava que, amb l'atenuació -ja que no desaparició- del franquisme, les tensions nacionalistes es mitigarien a partir d'uns arranjaments racionals i graduals. No ocorre així. Les venerables "puces de la pellissa de Viriat" romanen on sempre van estar. El "nacionalisme" multisecular que ocupa l'aparell de l'Estat no està disposat a cedir. Menéndez Pidal va poder morir tranquil, i morirà tranquil Giménez  Caballero: la "pellissa de Viriat" i les seues "puces" continuaran exercint una funció "nacionalista" òbvia, des dels ministeris, des dels governs civils, des de moltes alcadies. I des de les escoles. Podíem esperar una cura de desintoxicació, en aquest terreny. El nacionalisme hegemònic no es resigna a abdicar. 

  No ho fa, i és natural que la rèplica siga paral·lelament irritada. La "política internacional" del dia està farcida de residus mal digerits de l'imperialisme. No sabrem mai la quantitat d'ira nacionalista que intervé, pose per cas, en la fixació dels preus del petroli. La majoria dels manaires dels països productors d'aquest combustible no saben sumar: són morabits, xeics o coronels dramàticament idiotes. Però duen al pit un ressentiment "nacional". Cada país té el seu Viriat, que alhora és resistent i, així que pot, imperialista. Viriat no va passar de ser un personatge agropecuari. Un Viriat petroquímic? Ah! Els ha arribat el torn, i fan santament de fer el que fan. Collen els caragols dels preus: d'ells en depenem els altres, tots els altres "del ardiente al helado polo". Ens posen en un destret: a frec de l'angoixa. És la seua venjança... A escala celtibèrica, el problema és un altre, però no excessivament un altre. El rebrot dels "nacionalismes", natural després de la crisi del règim franquista, es podria haver superat amb tacte i lucidesa. I no ha estat així. Les "puces de Viriat" sobreviuen en els vestits de gala burocràtics... 

(puntualització: l'article és el primer de Fuster després del cop d'Estat del 23-F)

6/III/1981