Entre Sade i Pasolini

Per raons que no vénen al cas, jo vaig poc al cinema: vuit o deu vegades l'any. I ho lamente. Perquè, sense voler, em perd alguna pel·lícula important, o les veig amb retard, com a mínim. Acabe de veure amb bastant de retard Saló de Pier Paolo Pasolini, film més o menys tret d'una famosa novel·la riu del marquès de Sade. El meu comentari serà tardà i potser superflu. No ho sé. Probablement, el que se m'acut de dir ara, ja ho ha dit abans algú, i fins i tot pot ser que el meu lector haja oblidat la cinta, a aquestes altures, encara que ho dubte: ho dubte, això últim. Saló és una pel·lícula que costa d'oblidar. Com el llibre de Sade. No entre, per descomptat, en la qualificació "estètica" de l'una i de l'altre. En la història de la literatura eròtica europea, Els 120 dies de Sodoma és una peça important; si més no, un gran paperot del "Diví Marquès", cosa suficient. En la filmologia de Pasolini, Saló no deu ser el millor, i ja ho certificaran els experts, però sí que constitueix un dels seus episodis més carregats d'intenció. D'intenció pròpia. Més que Teorema i tot. 

  Fent cua davant de la taquilla, un pensava en la curiositat de la conjunció Sade-Pasolini, dos grans obsessos del baix ventre, i tan distints! Quina lectura de Sade hauria fet Pasolini? Per descomptat, una lectura política. Ho indicava el mateix títol, que remet a l'agònica i desesperada "república" del feixisme derrotat. Mussolini es va atrinxerar a Saló, i quan Pasolini situava allí -en una transposició geogràfica, temporal i social- el text de Sade, ho feia a consciència. Pasolini, pel que n'he vist i llegit, va ser un intel·lectual "didàctic". Tingué els seus moments "esteticistes"; no gaires. La seua càmera i el seu guió sempre, o quasi sempre, es basaven en motivacions alliçonadores. La seua "filosofia" no era la de Sade; més aviat anti-Sade. Com Jean Genet va dir d'André Gide, es podria opinar que Pasolini va ser un individu de "dubtosa immoralitat". L'alegria genital d'algunes de les seues obres es veia després posada en qüestió pels seus escrits. Pasolini va estar en contra de l'avortament, per exemple. I si no hagués estat homosexual hauria estat contra els anticonceptius i contra el divorci...

  Hi ha un fons moralitzador en Pasolini. No n'hi havia en Sade? I tant! Doctrinari, pel cap baix. L'aristòcrata francès va ser un pornògraf eloqüent: és el seu millor mèrit. Només que la pornografia no dóna molt de si en tant que mera pornografia, i en els relats sadians l'anècdota acaba fatigant. Sade va ser un "moralista" dins de la tradició francesa del gènere. D'ací La filosofia en el tocador, opuscle que jo sempre he situat al nivell del Banquet de Plató i del Discurs del mètode de Descartes, com a fites essencials de la teorètica occidental. En les càtedres oficials s'ocupen de Kant, de Hegel, de Heidegger, i dels seus derivats. Per a la sanitat pública i privada, hauria estat preferible que explicassen a les aules el fullet de Sade, i no la Crítica de la raó pura o la Fenomenologia de l'esperit o L'ésser i el temps. "Tot excés és bo", diu un capitost feixista en les primeres seqüències de Saló. Era la idea de Sade. Ho era de Pasolini? O no va tota la pel·lícula dirigida a mostrar-nos que "tot excés és roí"? I que el feixisme va ser -i és- això, un excés? D'entrada, des de la platea del cinema, mirant la pantalla de Pasolini, qualsevol ciutadà en trauria la conclusió que Pier Paolo era un purità.

 El tema demana l'espai d'un llibre que potser no escriurà mai ningú. La llibertat només té una realització absoluta: el llibertinatge. És el que ve a dir el "Diví Marquès". La rèplica de Pasolini és posar en fotogrames aquesta idea, però amb el correctiu que els llibertins solen ser al mateix temps els poderosos. Sade tampoc no ho ocultava. El llibertinatge és car, per principi. I fins els que, com jo, subscriuríem -i subscrivim- l'axioma que no pot haver-hi una "llibertat" que no sigui "absoluta", "llibertinatge", hem de reconèixer que la hipòtesi ve condicionada per realitats de classe. És obvi. I és el que Pasolini volia explicar amb la seua pel·lícula? Sembla que sí. Històricament, la llibertat ha estat patrimoni -privilegi- d'uns pocs. I això implica unes víctimes. Sade, home de l'"ancien regime", i pertanyent a la classe dominant, creia que l'embolic al·ludit hauria de ser la norma. Pasolini, comunista -pseudocomunista-, ens ofereix en Saló la seua versió del problema. 

I Saló, que s'exhibeix amb la qualificació "S" a les sales espanyoles, bé podria ser un film per educar els xicons que estudien el batxillerat. La pornografia de Sade, ja molt trsita, en el film de Pasolini quasi no hi compta. Paradoxalment, sobre un canemàs "porno", com ho és el d'Els 120 dies de Sodoma, Pasolini confeccionà una pel·lícula casta, castíssima. S'hi veuen culs i pubis, tímids si els comparem amb el porno comercial; hi ha un parell de moments "excitats", i són pura mentida cinematogràfica (un tio que fornica amb una senyora, sorprès en ple coit, apareix amb el membre flàccid); predomina, com a màxim, la mania de Pasolini per les braguetes. L'espectacle, en última instància, és "edificant" en aquesta perspectiva. L'altre, el que pesa, és la denúncia de l'"excés": de la violència feixista. I de qualsevol violència que puga ser exercida per algú. Saló és una "faula" semblant a la de "la cigala i la formiga" o la del "conte de la lletera"! Em semblà un film ingenu.

Ingenu però combatiu. En Saló, el que hi compta no és el "sadisme" psiquiàtric, per dir-ho d'alguna manera, sinó el "sadisme" social. La historieta no és versemblant: no ho era en la novel·la de Sade, no ho és en la ranera de la República de Mussolini. Pres al peu de la lletra, l'argument és inversemblant: tan inversemblant com Els 120 dies de Sodoma. No importa. Tant Sade com Pasolini posaven el dit en una nafra. La nostra obligació d'espectadors és ser sensibles a la denúncia: al poder coprofàgic, a la tortura, a la "dominació" de l'home sobre l'home, a la cadena de delacions -de traïcions- que es poden produir sota l'amenaça. El feixisme, qualsevol totalitarisme, descansa en l'amenaça: en la por, en la submissió inapel·lable, en la mort. El final de Saló és la mort: la mort estúpida. Pasolini va morir poc després en una obscura peripècia de "crònica de successos". Tan senzillament?...  

9/I/1981