Tal com van les coses, considere un error que els parcs zoòlogics dediquen les seues preferències únicament a exhibir espècies animals exòtiques. Em referesc als d'ací. Hi hagué un temps en què sí: en què això justificava els zoos. En les seues dependències, el veí d'un conglomerat urbà podia tenir accés a la contemplació d'un elefant, d'una zebra, d'una obscena família de micos. Com es podien veure de prop bèsties tan insòlites? Un puma, una girafa, un lleó, un cocodril... La gent d'aleshores, incloent-hi la de la ciutat, encara tenia una noció directa del cavall, de la cabra, de la gallina, de la vaca, de la granota, del ratolí, com a éssers vius. Però hem arribat a un extrem que això ja no és possible. A les societats industrials -més o menys industrials- l'horitzó de l'home està constituït per l'home: la resta de la fauna queda descartada. Un s'asseu a la taula, li posen al davant un plat amb un tros de pollastre --de granja, ai!-, i menja. El pollastre ha desaparegut de la seua experiència immediata. Com la vedella del filet de porc de l'embotit.
En la seua magnífica operació de "dominar la natura", l'home ha hagut d'arribar fins al final: a aquests esprais per liquidar mosques, puces i paneroles, als raticides, a qualsevol tràmit químic sanejador. Els ecologistes protesten, i amb raó. Però és una raó que no val ni per a ells, que tampoc no estan disposats a suportar la impertinència de les bestioles. El velat franciscanisme d'aquestes persones té un límit: "germà poll", "germà bacteri", "germà virus"... Jo no sé si els bacteris i els virus -el tràgic bacil de Koch, tan literari i tan devastador- són animalets o no. En qualsevol cas, entre la higiene preventiva i les medicacions curatives, ja militem, per simple autodefensa, contra un ampli sector de la naturalesa. Quan un llaurador empra verins contra els enemics de les seues collites, actua santament: ha d'optar entre ell i la bèstia que li pot malmetre la subsistència material, i no es mama el dit. Una altra qüestió són els ocellets -no sempre innocents-, les foques, els rinoceronts... Podem fins i tot posar en dubte si val o no val la pena que la humanitat sobrevisca, i si ha de sobreviure, ha de ser a costa d'aquestes agressions.
I més encara: d'alguna cosa s'ha d'alimentar el veïnat. I d'alguna cosa s'ha d'alimentar la resta de les espècies animals. El peix gros es menja el menut. Si hi hagués "peixos grossos" ecologistes, s'abstindrien de devorar els "peixos menuts"? No ho van fer mai -per falta de sentit ecològic- des del primer dia de la creació. Quantes espècies animals ha fet desaparèixer -extingir- l'home, i quantes els altres animals? Ningú no ho sabrà dir mai. L'home, davant dels animals comestibles o danyosos, fins fa quatre dies només disposava d'unes fletxes, d'uns ceps, unes escopetes, un ganivet. Els dinosaures no tenien escrúpols. I a més, de què van morir els dinosaures? El nostre avantpassat del paleolític superior què menjava? Què hem de menjar nosaltres, milions i milions i milions de boques, sinó animals i vegetals? La possibilitat de l'antropfàgia es descarta. Un pensa en un paper sarcàstic de Swift, i és del XVIII! Això s'agreujarà: la gent es reprodueix sense pensar en el que fa, i la fam s'acosta.
Les gàbies dels zoos serveixen, almenys, perquè les multituds recents es familiaritzen amb els animals: hauria de ser, també, amb els animals que es mengen. Nosaltres encara vivim en una àrea aproximadament medieval, i, tot i això, qui ha vist viu un pollastre? L'ou que fregim o que passem per aigua, qui el va pondre? D'on procedeix el llom, la xulla, la cuixa de corder al forn? Qui ha vist el corder de la cuixa fornejada? Un fetget, una ració de ronyons a la planxa, un pinchito moruno... I qui parla de zoos, parla d'aquaris. Els peixos són un altre material nutritiu per a l'home... Veure'ls, senzillament veure'ls, seria instructiu. No el tigre sinó el porc, no el panda sinó la gallina, no el dofí sinó el llòbrec llucet. I no parlem dels cavalls, de les mules, dels resignadíssims ases. Se'ns han convertit, després de la mecanització del camp, en figures de faula d'Isop o de dibuixos animats de Walt Disney.
Hi ha el "safari" televisiu. És el que feia ací l'odontòleg Rodríguez de la Fuente, i en altres indrets un senyor equivalent: més val això que no res. Era el zoo cinematogràfic, molt més hàbil i instructiu que un zoo real. Un parc zoològic és una presó d'animals condemnats a cadena perpètua. Serveix com a "lliçó de coses" per als xicons que estudien el que en el meu batxillerat s'anomenava "Història natural"; serveix, però poc. Tindria major efectivitat si fos una mostra vivent del que després mengem. Un s'enfronta al seu aliment de viu en viu. Recorde una pel·lícula italiana, no importada, el protagonista de la qual era un carnisser, i que en el seu establiment havia posat una indiscutible inscripció: "L'uomo è un animale carnivoro". És més que carnívor. Però ja n'hi ha prou amb aquesta limitació.
Els zoos del present són sens dubte les fàbriques de sopes de sobre i de carns en conserva...
En la seua magnífica operació de "dominar la natura", l'home ha hagut d'arribar fins al final: a aquests esprais per liquidar mosques, puces i paneroles, als raticides, a qualsevol tràmit químic sanejador. Els ecologistes protesten, i amb raó. Però és una raó que no val ni per a ells, que tampoc no estan disposats a suportar la impertinència de les bestioles. El velat franciscanisme d'aquestes persones té un límit: "germà poll", "germà bacteri", "germà virus"... Jo no sé si els bacteris i els virus -el tràgic bacil de Koch, tan literari i tan devastador- són animalets o no. En qualsevol cas, entre la higiene preventiva i les medicacions curatives, ja militem, per simple autodefensa, contra un ampli sector de la naturalesa. Quan un llaurador empra verins contra els enemics de les seues collites, actua santament: ha d'optar entre ell i la bèstia que li pot malmetre la subsistència material, i no es mama el dit. Una altra qüestió són els ocellets -no sempre innocents-, les foques, els rinoceronts... Podem fins i tot posar en dubte si val o no val la pena que la humanitat sobrevisca, i si ha de sobreviure, ha de ser a costa d'aquestes agressions.
I més encara: d'alguna cosa s'ha d'alimentar el veïnat. I d'alguna cosa s'ha d'alimentar la resta de les espècies animals. El peix gros es menja el menut. Si hi hagués "peixos grossos" ecologistes, s'abstindrien de devorar els "peixos menuts"? No ho van fer mai -per falta de sentit ecològic- des del primer dia de la creació. Quantes espècies animals ha fet desaparèixer -extingir- l'home, i quantes els altres animals? Ningú no ho sabrà dir mai. L'home, davant dels animals comestibles o danyosos, fins fa quatre dies només disposava d'unes fletxes, d'uns ceps, unes escopetes, un ganivet. Els dinosaures no tenien escrúpols. I a més, de què van morir els dinosaures? El nostre avantpassat del paleolític superior què menjava? Què hem de menjar nosaltres, milions i milions i milions de boques, sinó animals i vegetals? La possibilitat de l'antropfàgia es descarta. Un pensa en un paper sarcàstic de Swift, i és del XVIII! Això s'agreujarà: la gent es reprodueix sense pensar en el que fa, i la fam s'acosta.
Les gàbies dels zoos serveixen, almenys, perquè les multituds recents es familiaritzen amb els animals: hauria de ser, també, amb els animals que es mengen. Nosaltres encara vivim en una àrea aproximadament medieval, i, tot i això, qui ha vist viu un pollastre? L'ou que fregim o que passem per aigua, qui el va pondre? D'on procedeix el llom, la xulla, la cuixa de corder al forn? Qui ha vist el corder de la cuixa fornejada? Un fetget, una ració de ronyons a la planxa, un pinchito moruno... I qui parla de zoos, parla d'aquaris. Els peixos són un altre material nutritiu per a l'home... Veure'ls, senzillament veure'ls, seria instructiu. No el tigre sinó el porc, no el panda sinó la gallina, no el dofí sinó el llòbrec llucet. I no parlem dels cavalls, de les mules, dels resignadíssims ases. Se'ns han convertit, després de la mecanització del camp, en figures de faula d'Isop o de dibuixos animats de Walt Disney.
Hi ha el "safari" televisiu. És el que feia ací l'odontòleg Rodríguez de la Fuente, i en altres indrets un senyor equivalent: més val això que no res. Era el zoo cinematogràfic, molt més hàbil i instructiu que un zoo real. Un parc zoològic és una presó d'animals condemnats a cadena perpètua. Serveix com a "lliçó de coses" per als xicons que estudien el que en el meu batxillerat s'anomenava "Història natural"; serveix, però poc. Tindria major efectivitat si fos una mostra vivent del que després mengem. Un s'enfronta al seu aliment de viu en viu. Recorde una pel·lícula italiana, no importada, el protagonista de la qual era un carnisser, i que en el seu establiment havia posat una indiscutible inscripció: "L'uomo è un animale carnivoro". És més que carnívor. Però ja n'hi ha prou amb aquesta limitació.
Els zoos del present són sens dubte les fàbriques de sopes de sobre i de carns en conserva...
24/IV/1981
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada