Apunts sobre el plor

De quantes maneres es pot plorar? Supose que el tema té una bibliografia. Algun fenomenòleg alemany, si més no, d'aquells que feia traduir don José Ortega per a Revista de Occidente, deu haver escrit el patracol corresponent sobre el particular. Segur. Com també estic segur que es deu tractar d'un paper apassionant. Al cap i a la fi, una descripció de les possibilitats del plor, amb les seues causes, ha de resultar molt il·lustrativa respecte a la denominada "condició humana". N'hi ha prou de pensar-hi un instant perquè acudesquen a la nostra consideració quantitats de situacions en què la llàgrima esdevé inevitable. La cosa va des del dolor físic més abrupte -o fins qualsevol deteriorament de la parpella o de la conjuntiva- fins al dolor moral, amb tota la seua gamma d'eventualitats. I què podem dir del plor dels nadons, tan sovint enigmàtic? El mateix riure, quan és desmesurat, produeix lleus devessalls humits dels ulls. Sense tenir en compte l'ambigu "estat d'ànim" presenil, que provocà els ja poc citats versos de Rubén Darío:

cuando quiero llorar, no lloro,

y a veces lloro sin querer...

Hi hauria tela tallada per a estona. Però el que no sé és si, en l'hipotètic estudi sobre la qüestió, es va tenir en compte la perspectiva "històrica" del problema. Vull dir: em sembla que la gent no sempre ha estat igualment propensa a plorar pels mateixos motius. Per uns quants de bàsics, sí, per descomptat. Deixant de costat aquests, que, d'altra banda, responen a mecanismes de pura fisiologia, n'hi ha d'altres, lligats a esquemes emotius, en què la circumstància varia. És evident que només podem parlar de l'assumpte a base d'una documentació literària -rarament no literària, en realitat- i seria molt penós seguir-li la pista a través dels segles. Sense anar més lluny, heus ací les rimes pedestres del nicaragüenc. Ja ho insinuava: quasi ningú se'n recorda. Potser perquè ara els "autumnals", els que han perdut la "joventut" -"divino tesoro"-, que "se va para no volver", ja no ploriquegen ni volent ni sense voler. Hi ha un espai per al plor que canvia, segons el temps i la societat. Si les llàgrimes són una constant humana, específicament humana -les dels cocodrils són una fantasia-, no va ser sempre el que avui és.

  I què és avui el plor? Qui plora aquests dies? Ni en aquests dies ni mai, plorar no ha estat una manifestació "ben vista". En els paràmetres (ep!) masclistes heretats, la llàgrima s'atribueix al xiquet -a la "cria"- i a la dona. El baró no plora o plora en secret. Seria útil escatir com va això. Es podrien fer enquestes, encara que no servissen de molt. Qui plora, actualment, i per què, per quina raó? Les enquestes serien fal·laces: totes les estadístiques ho són, mentre no es demostre el contrari. Plorem més que els nostres avis? Plorem tant com ells, però amb unes altres excuses? Convindria investigar-ho. Les decepcions amoroses, font lacrimal romàntica per excel·lència, continuen tenint la mateixa efervescència que en el cas de Werther? Werther, el jove Werther goethià, es va suïcidar. Tem que encara es produesquen episodis semblants. L'"amor" és un tràmit irracional. És "normal"?

  Insistesc en el problema. El plor encara no ha passat a ser un plantejament mèdic com Déu mana. La "psicologia" és una pseudociència, i la "psiquiatria" -amb Freud-, una moda. Però el meu punt de vista és molt distint. Com i per què s'ha plorat, en Èquil o Sòfocles, en Shakespeare, en les novel·les riu romàntiques, en les crispacions reivindicatives? Els reis i el poble, a l'edat mitjana, segons conten les cròniques, es posaven a plorar per qualsevol incident. La població medieval plorava d'una manera; la del Renaixement, d'una altra; la del Barroc... No deu ser la llàgrima una invenció barroca? M'ho pregunte, sobre la marxa. Els romàntics van ser els ploraners sistemàtics: es proposaven fer plorar la clientela. Això continua a través del cinema i dels serials radiotelevisius. I de les cançons populatxeres. Quan s'intente aclarir la nostra "alienada", caldrà començar per aquí.

  Continue amb el mateix. Qui plora i per què plora? Em referesc al context social en què vivim. Un barem útil seria la televisió: els personatges que ixen en la petita pantalla i ploren, o no ploren, i els televidents, que també ploren o no ploren. Els trucs del patetisme són infinits i serveixen qualsevol ideologia. Una ràpida recapitulació de tipus mític ens duria a la meua perplexitat. Totes les mares han plorat sempre la mort dels seus fills amb igual volum de llàgrimes? Un xiquet no va ser mai el mateix en la Grècia clàssica, en l'edat mitjana empestada, en el Romanticisme industrialitzant i dickensià, en aquest moment emocionalment pediàtric. I tots els fills han plorat els seus pares amb idèntic fervor? Èdip o qualsevol Karamàzov servirien de referència. I els poetes... El plor demana investigacions noves. I l'autorepressió del plor. Plorem o no plorem?

27/III/1981