En principi és ben clar que no es tracta aquí d'enfocar el tema del valor de l'art en l'aspecte econòmic, com qui sap si es podria creure en uns temps en què està tan de moda parlar dels "valors" extraartístics d'alguns creadors. Tampoc no es tracta de reprendre una vella discussió entorn a la cèlebre divisió ricardiana del valor d'ús i del valor de canvi, tan utilitzada per Marx i tan mal interpretada pels qui, a la fi dels anys seixanta, es valien d'ella per intentar desacreditar la pintura i tot el sistema de galeries i museus. Tanmateix, per més marginal que sigui per a l'artista aquest aspecte econòmic de la seva obra, tampoc no seria correcte fer creure que quan es parla de "valor" només es vol fer referència púdicament al "valor espiritual" que vulgarment s'atribueix a l'art.
Per començar hi ha el fet que avui ens costaria massa posar-nos a tots d'acord sobre el sentit del mot "espiritual", especialment en uns moments en què, en el món de la cultura, i en el de l'art en concret, torna a estar bastant potinejat. En segon lloc, perquè actualment, com és prou sabut, qualsevol reflexió sobre la realitat, ja es vulgui purament filosòfica, sociològica, política, etc., sempre està més o menys relacionada amb problemes econòmics. A més, els interessos econòmics que graviten sobre el món de l'art en l'actualitat són tan exagerats, de vegades fins i tot deformen despietadament les intencions dels artistes, que seria ridícul ficar el cap sota l'ala com si no passés res.
Dels avantatges del mercat de l'art i fins de la lògica dels preus dels objectes d'art ja n'he parlat de passada en altres articles (a "L'art contra l'estètica" i a "La realitat com a art"). Voldria, però, recordar un parell de qüestions. Quan es tracta del "mercat de l'art" penseu que, abans de res, ens hem de referir a tot el sistema d'avaluacions artístiques possibles que neixen del lliure contrast d'opinions: la dels artistes, dels filòsofs, dels crítics, dels historiadors, dels directors de museus, dels "aficionats", etc. I que el mercat no és solament la prospecció de vendes ni la borsa dels preus, com creuen molts. Les vendes i els preus són una conseqüència, de vegades tardana, d'aquelles avaluacions. I per això, en una economia de mercat sana i sense trampes, els preus podrien ser un barem a tenir en compte per conèixer la importància dels artistes. Ja sabem que, per desgràcia, quasi mai no és així, ja que les opinions que circulen pel mercat són sovint deformades. Però també s'ha de dir que per això hi ha els experts i els crítics honestos que, tard o d'hora, poden aclarir les coses.
Per començar hi ha el fet que avui ens costaria massa posar-nos a tots d'acord sobre el sentit del mot "espiritual", especialment en uns moments en què, en el món de la cultura, i en el de l'art en concret, torna a estar bastant potinejat. En segon lloc, perquè actualment, com és prou sabut, qualsevol reflexió sobre la realitat, ja es vulgui purament filosòfica, sociològica, política, etc., sempre està més o menys relacionada amb problemes econòmics. A més, els interessos econòmics que graviten sobre el món de l'art en l'actualitat són tan exagerats, de vegades fins i tot deformen despietadament les intencions dels artistes, que seria ridícul ficar el cap sota l'ala com si no passés res.
Dels avantatges del mercat de l'art i fins de la lògica dels preus dels objectes d'art ja n'he parlat de passada en altres articles (a "L'art contra l'estètica" i a "La realitat com a art"). Voldria, però, recordar un parell de qüestions. Quan es tracta del "mercat de l'art" penseu que, abans de res, ens hem de referir a tot el sistema d'avaluacions artístiques possibles que neixen del lliure contrast d'opinions: la dels artistes, dels filòsofs, dels crítics, dels historiadors, dels directors de museus, dels "aficionats", etc. I que el mercat no és solament la prospecció de vendes ni la borsa dels preus, com creuen molts. Les vendes i els preus són una conseqüència, de vegades tardana, d'aquelles avaluacions. I per això, en una economia de mercat sana i sense trampes, els preus podrien ser un barem a tenir en compte per conèixer la importància dels artistes. Ja sabem que, per desgràcia, quasi mai no és així, ja que les opinions que circulen pel mercat són sovint deformades. Però també s'ha de dir que per això hi ha els experts i els crítics honestos que, tard o d'hora, poden aclarir les coses.
També voldria preguntar als seus detractors si, per substituir el mercat de l'art, preferirien tornar al sistema de seleccions "a dit" fetes per l'Església, la monarquia o la noblesa, com passava antigament; o que fossin uns comitès polítics o gremials els qui decidissin quins són els artistes bons i quins els dolents i que a més a més fossin aquells els qui fixessin els preus, com ha passat en alguns règims totalitaris.
Del que sí és lícit queixar-se és d'aquelles deformacions que es practiquen sobre el mercat (qualsevol) provocades pels especuladors, per la publicitat deshonesta, pel periodisme venal, pels capricis o pel desconeixement dels poderosos, d'alguns polítics i governants... Igualment és bo criticar aquesta mena de paneconomisme que en general regna avui en les informacions sobre el món de la cultura. És grotesc, per exemple, que els mitjans d'informació parlin tant d'aquests aspectes anecdòtics de l'art, de les cotitzacions, de les subhastes, de les fires d'art, de les subvencions, dels pressupostos, dels robatoris, de les falsificacions... i que, en canvi, parlin tan poc dels veritables valors i dels veritables ensenyaments de les produccions artístiques. I no mencionem la desproporció que es dedica a l'art en relació amb els boscos de paper i d'espais televisius que es gasten en nicieses. Però, tal com van les coses, sembla que d'economia de mercat en tenim per temps, i amb totes les correccions que calguin i amb totes les crítiques que es vulguin, igual que la idea de democràcia, no hi ha dubte que pot ser el menys dolent dels sistemes.
Antoni Tàpies 1989
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada